L'aristòcrata i escriptora gallega va viure contracorrent i va utilitzar la seva influència per defensar els drets de la dona a l'Espanya del segle XIX
El 12 de maig del 1921 moria a Madrid l'escriptora gallega Emilia Pardo-Bazán. En el centenari de la seva mort, la seva figura destaca com una de les intel·lectuals més progressistes de l'època, que va introduir a Espanya moviments literaris que estaven de moda a la resta d'Europa i va defensar l'emancipació de la dona.
La seva vida va ser poc convencional i sovint va ser criticada per això, però mai va deixar de tenir les seves pròpies opinions i de viure la seva vida com ella volia.
Emilia Pardo-Bazán i de la Rúa-Figueroa va néixer a A Corunya el 16 de setembre del 1851, en una família noble i molt rica. Des de petita es va interessar per la lectura i, gràcies a la seva posició privilegiada i al fet de comptar amb el suport patern, Emilia va tenir la millor educació possible.
Al col·legi francès al qual assistia va descobrir alguns autors clàssics com Jean de la Fontaine o Jean Racine. Amb els seus textos va aprendre els valors de la Revolució Francesa (1789): llibertat, igualtat i fraternitat, que van influir en la seva obra i la seva manera de veure el món. La literatura francesa va ser una gran referència al llarg de la seva vida.
Va desenvolupar una carrera llarga i molt prolífica com a escriptora, traductora, periodista i crítica literària. Entre les seves obres hi ha mig centenar de novel·les i contes, una vintena d'assajos sobre temes tan diversos com la literatura o la cuina espanyola, biografies, traduccions, articles periodístics, obres de teatre, llibres de viatges…
Gràcies als seus viatges per Europa va entrar en contacte amb autors estrangers i amb nous moviments literaris com el realisme o el naturalisme francès, un moviment que se centra en explicar la realitat de manera directa i sense filtres, sobretot a l'hora de retratar les capes més baixes de la societat.
Emilia va escriure una sèrie d'articles sobre el naturalisme i el seu màxim representant, l'escriptor francès Émile Zola, recopilats sota el nom La cuestión palpitante (1883). Aquesta obra va crear una gran polèmica perquè xocava amb els valors conservadors i catòlics de la societat espanyola de l'època. L'autora va ser molt criticada per altres escriptors i intel·lectuals, però ella mai va renegar de les seves idees.
Este jueves tendrá lugar la jornada «Emilia Pardo Bazán en la RAE», dedicada a la escritora gallega por el centenario de su fallecimiento y coordinada por la académica Carme Riera. Junto a ella, siete académicos más desgranarán su vida y obra. Apúntese: https://t.co/c0yjBiDUT8. pic.twitter.com/DmpGDtXJGg
— RAE (@RAEinforma) May 9, 2021
L'escriptura com a denúncia social
Com a estil literari, el naturalisme permetia retratar les situacions més dures i denunciar les injustícies socials que tenien lloc entre les classes més desfavorides. Aquest va ser el pilar central de La Tribuna (1882), considerada la primera novel·la naturalista espanyola.
La protagonista d'aquesta novel·la és una dona jove que treballa en una fàbrica i lidera les protestes per reivindicar millores per a les treballadores. El text descriu les dures condicions en les quals treballa el proletariat i converteix en heroïna una dona pobra, que es queda embarassada i és abandonada pel pare (un jove ric), però que així i tot no rebutja els seus ideals progressistes.
Més tard va escriure Los pazos de Ulloa (1886), considerada la seva obra més famosa, en la qual descriu la naturalesa humana a través del món rural gallec, les penúries dels pagesos i el contrast amb els cacics, que abusen de la seva posició de privilegi. La història continua deu anys després a La madre naturaleza (1887).
Pionera del feminisme a España
Emilia Pardo-Bazán va viure una vida privilegiada gràcies a la fortuna i la posició de la seva família. Tanmateix, això no la va allunyar de la realitat social d'altres dones que vivien una situació molt pitjor que la seva.
Als seus escrits va defensar l'emancipació de la dona, el seu dret a rebre una educació, a decidir per ella mateixa i a no estar sotmesa a la tutela de cap home, com ella mateixa va fer amb la seva vida. Diversos dels seus contes i novel·les tracten el tema de la violència masclista.
Ella no va poder anar a la universitat perquè, a la seva època, les dones tenien prohibit accedir a l'educació superior. No obstant això, al final de la seva vida va ser nomenada consellera d'Instrucció Pública pel rei Alfons XIII i va aconseguir canviar la llei: el 8 de març de 1910 es va aprovar una Reial Ordre que permetia les dones inscriure's a la universitat.
Emilia Pardo Bazán [16/09/1851 - 12/05/1921] novelista, periodista, feminista, ensayista, crítica literaria, poetisa, dramaturga, traductora, editora, catedrática y conferenciante española. pic.twitter.com/HMuxunaSKo
— Penguin España 🐧📚 (@penguinlibros) September 16, 2018
Va ser la primera dona a presidir la secció de literatura de l'Ateneu de Madrid i la primera a ocupar una càtedra de literatura a la Universitat Central (actual Universidad Complutense de Madrid).
Malgrat això, tot i que va presentar la seva candidatura diverses vegades, mai va aconseguir entrar a la Real Acadèmia de la Lengua, els integrants de la qual continuaven defensant l'exclusió de les dones del món acadèmic. Emilia també havia proposat com a candidata l'escriptora feminista Concepción Arenal, que tampoc va ser acceptada.
Amor literari
Emilia Pardo-Bazán es va casar als 16 anys amb José Quiroga, amb qui va tenir tres fills. Arran de la polèmica provocada per la publicació de 'La cuestión palpitante', Quiroga li demana que deixi d'escriure i ella s'hi nega, per la qual cosa es van separar de manera amistosa el 1884.
Al llarg de la seva vida, Emilia va tenir diversos amants però entre ells destaca l'escriptor Benito Pérez-Galdós, amb qui va mantenir una relació literària i amorosa: el seu idil·li va durar tres anys però la seva amistat es va allargar tota la vida. Les cartes que ella li va enviar van ser publicades en un llibre: 'Miquiño meu' (2003).
A banda d'ocupar un càrrec com a diputat, Galdós va ser un dels màxims representants del realisme espanyol. Les seves novel·les retraten com era el Madrid de finals del segle XIX i, sobretot, la seva gent, amb els seus problemes vitals i les seves contradiccions. 'La desheredada' (1881) i 'Fortunata y Jacinta' (1887) són les seves obres més conegudes.
Pardo-Bazán i Galdós eren molt diferents pel que fa a ideals polítics. Ella era revolucionària i progressista quant als drets de les dones, però defensava les polítiques conservadores que afavorien a la seva classe privilegiada; en canvi, Galdós va formar part de diferents partits d'esquerres i era més pròxim al socialisme de les classes treballadores.
Així i tot, tots dos compartien la mateixa visió sobre la literatura i com havia de servir per a retratar la realitat humana. Intercanviaven idees, compartien lectures i s'animaven en les seves mútues carreres literàries.
