10 desembre 2022
spot_img
10 desembre 2022
spot_img

Jean-Luc Godard, el pare de la ‘nouvelle vague’

El director de pel·lícules tan conegudes com ‘Al final de l'escapada’ o ‘El menyspreu’ va morir aquesta setmana als 91 anys

El director de cinema francès Jean-Luc Godard va morir dimarts passat, 13 de setembre, a l'edat de 91 anys. Amb Godard desapareix l'últim representant de la nouvelle vague, el moviment cultural i artístic que va revolucionar el cinema francès i va tenir una gran influència en la transformació del cinema mundial a la dècada del 1960.

Al llarg de la seva trajectòria, Godard va dirigir 131 títols entre pel·lícules, curts i documentals. La seva llarga carrera cinematogràfica també inclou 76 nominacions a premis i 51 guardons, entre els quals destaquen un Oscar Honorífic, una Palma d'Or especial i dos premis César d'Honor.

Nascut a París al desembre del 1930, Godard va entrar al món del cinema com a crític de revistes especialitzades a partir del 1950. En paral·lel, va començar a rodar algunes pel·lícules curtes, en les quals va tenir com a col·laboradors altres joves com Éric Rohmer o François Truffaut, futurs companys a la nouvelle vague.

Al 1959 va rodar Al final de l'escapada (À bout de souffle), film que el llançaria a la fama. A partir de llavors, Godard va alternar èxits i fracassos de taquilla, amb pel·lícules comercials i d’altres més experimentals. Entre més recordats destaquen El menyspreu (Le mépris, 1963), Viure la seva vida (Vivre sa vie, 1962) Lemmy contra Alphaville (Alphaville, 1965) o Pierrot el boig (Pierrot le Fou, 1965).

A mitjans dels 60 es va endinsar en un cinema més polític, influït per les protestes estudiantils que van desembocar en la revolta social de Maig del 68. Durant uns anys es va dedicar gairebé exclusivament als documentals, fins que al 1983 va tornar al cinema comercial amb la pel·lícula Carmen, passió i mort (Prénom, Carmen, 1983).

Els últims anys, Godard s'havia centrat en un cinema purament experimental, a través del qual continuava reflexionant sobre els límits del llenguatge cinematogràfic. Les seves últimes obres van ser dos curtmetratges i un documental titulat The Image Book, totes presentades l’any 2018.

Godard va treballar amb els millors actors de l'època, com Jean-Paul Belmondo, Alain Delon, Michel Piccoli, Eddie Constantine, Jean-Pierre Léaud, i les actrius Anna Karina i Anne Wiazemsky, amb les quals va estar casat.

La ‘nouvelle vague’

Amb el nom de nouvelle vague [nova onada] s'identifica un moviment cinematogràfic que va sorgir a França a finals de la dècada del 1950 i que es va estendre fins a finals de la dècada de 1960.

Els impulsors d’aquest moviment van ser una sèrie de directors que abans havien estat crítics cinematogràfics i, per tant, tenien una visió molt profunda dels aspectes més tècnics i argumentals del cinema. Tant Godard com François Truffaut o Jacques Rivette escrivien a la mítica revista Cahiers du Cinéma, que analitzava el cinema des d'una òptica més intel·lectual.

La majoria d'aquests joves crítics de cinema van fer el salt a la direcció a finals dels anys 50. Entre el 1959 i el 1960, l'estrena de Al final de l'escapada de Godard, Els quatre-cents cops de Truffaut i El bell Sergio de Claude Chabrol va marcar el naixement oficial de la Nova Onada francesa. També van formar part d'aquest corrent directors com Agnès Varda, Éric Rohmer, Jacques Rivette o Jean Eustache.

Aquests cineastes es consideraven a si mateixos autors complets que controlaven les diferents parts del procés creatiu en una pel·lícula: el guió, la fotografia, l'escenografia… Sovint eren els guionistes de les seves pròpies pel·lícules, en les quals van plasmar els profunds canvis socials de l'època.

També van ser innovadors a l'hora de filmar de manera realista i crua: mostraven els actors i les escenes de manera natural i trencaven amb l'estil clàssic de Hollywood, on tot semblava massa impostat i decorat.

La influència de la nouvelle vague es va estendre ràpidament a la resta d'Europa, amb el sorgiment de Noves Onades a països com Txecoslovàquia, Alemanya, Itàlia i fins i tot a l'Espanya franquista. Als Estats Units també van sorgir nous directors que recollien la influència francesa i van modernitzar l'estil de Hollywood, amb pel·lícules com El Graduat o Bonnie i Clyde (1967).

Les millors pel·lícules de Godard

Moltes de les pel·lícules dirigides per Godard a la dècada del 1960 s'han convertit en títols icònics. No obstant això, la seva carrera va passar per diferents etapes i estils. Us recomanem cinc pel·lícules clau de la seva filmografia.

‘Al final de l'escapada’ (‘À bout de souffle’, 1960)

La primera pel·lícula de Godard narra una història d'amor fatal entre un delinqüent de baixa estofa i una jove nord-americana. Godard es va inspirar en el cinema negre americà però va dotar el film d'un estil i frescor únics, i va revolucionar la manera de fer cinema fins aleshores. Aquest film va llançar a la fama Jean Paul Belmondo i Jean Seberg, convertits en autèntiques icones del cinema francès.

‘El menyspreu’ (‘Le mépris’, 1963)

Pel·lícula basada en una novel·la d'Alberto Moravia, en la qual l'actriu Brigitte Bardot interpreta una dona farta del seu marit, un guionista que està escrivint una adaptació de l'Odissea. El director de cinema Fritz Lang té un petit paper al film, un homenatge de Godard a aquest autor i al cinema clàssic de Hollywood.

‘La chinoise’ (1967)

A mitjan 1960, Godard va abraçar la ideologia del comunisme i, més concretament, del corrent maoista que va sorgir a la Xina. Amb aquesta pel·lícula ret homenatge a aquest moviment polític i filosòfic, que també va influir en les revoltes de Maig del 68. L'actriu Anne Wiazemsky –amb qui Godard es va casar després de divorciar-se de la seva primera dona– interpreta una estudiant de filosofia que, al costat d'altres membres d'un grup maoista, intenten convertir el món en un paradís comunista.

‘Jo et saludo, Maria’ (‘Je vous salue, Marie’, 1985)

Godard recrea l'episodi bíblic de l'Anunciació actualitzat als nostres dies. La protagonista és una jove estudiant, Maria, que manté una casta relació amb un taxista anomenat Joseph. Un dia apareix un estrany, anomenat Gabriel, que li diu que s’ha quedat embarassada malgrat ser verge. La pel·lícula va generar una gran polèmica i fins i tot va rebre fortes crítiques del Papa Joan Pau II.

‘Adeu al llenguatge’ (‘Adieu au langage’, 2014)

Els últims anys, Godard es va centrar en un cinema molt més experimental. Una de les obres mestres d'aquest període és Adeu al llenguatge, amb la qual Godard va guanyar el Premi del Jurat a Cannes. Aquesta innovadora pel·lícula segueix una parella que se separa i es retroba. Godard juga amb la ruptura de perspectives i fins i tot hi fa servir la tecnologia 3D.

Treballa l'actualitat a l'aula

Aquest article inclou materials didàctics exclusius per a subscriptors. Descobreix l’activitat que et proposem avui!

Acceso para estudiantes / Accés per estudiants
Introduce la contraseña para acceder a los materiales:
Introdueix la contrasenya per accedir als materials:



Encara no estàs subscrit a Junior Report?

Subscriu-te

Si tu o el teu centre esteu subscrits,
introdueix el perfil de xarxes socials o el teu usuari

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -