En plena Primera Guerra Mundial (1914-1918), milions de persones van morir com a conseqüència d’una grip que es va estendre arreu del món
El 1918 una epidèmia de grip va començar a propagar-se per tot el món. En aquell moment, diversos països estaven immersos en la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i l’epidèmia va quedar en un segon pla.
Ja feia quatre anys que la guerra havia començat i els governs no volien que la gent s’espantés encara més. Així que molts països van decidir censurar les notícies sobre la grip i amagar que bona part dels soldats morien per culpa de la malaltia.
A Espanya, país que es va mantenir neutral i no va participar en la Gran Guerra, els diaris sí que van fer un seguiment informatiu de la malaltia. Per això la resta de països la van acabar batejant com a “grip espanyola” (malgrat que la malaltia no es va originar pas a Espanya).
Va ser una de les primeres pandèmies de la qual es tenen documents escrits i fotografies, que ens permeten veure com va afectar el món.
Los primeros casos de la "gripe española" se registraron en EEUU durante el último año de la Primera Guerra Mundial. España por ser un país neutral en la guerra, no censuraba las alarmantes estadísticas y por eso la pandemia de 1918 tiene ese nombre.
Foto: Mary Evans. pic.twitter.com/YrtoIT9mE8
— V. (@Victor2612) March 18, 2020
Una epidèmia en plena guerra
En un primer moment, el virus es va considerar una simple grip i les autoritats no van prendre mesures per frenar-ne l’expansió.
No obstant, amb el pas del temps el virus va travessar les fronteres i es va propagar arreu del món, fet que va provocar la mort d’entre 20 i 50 milions de persones (no hi ha dades oficials perquè llavors no existien organismes de salut mundial com l’OMS).
La infecció es va contagiar dins dels exèrcits amb facilitat. En alguns casos, els soldats malalts eren enviats a casa, cosa que contribuïa a escampar el virus encara més.
D’altra banda, la guerra havia provocat molta destrucció i els països no tenien recursos materials ni econòmics per fer-hi front. Per això se la considera una de les pitjors pandèmies de la història.
Els pacients desenvolupaven febre i problemes respiratoris. A diferència d’altres epidèmies que afectaven principalment nens i ancians, aquest virus també va afectar un gran nombre d’adults sans d’entre 20 i 40 anys.
Tractament i mesures de contenció
En aquell moment la resposta mèdica va ser molt limitada, ja que els coneixements mèdics i els recursos materials de què es disposava eren molt més rudimentaris que els d’ara. A més, no existia cap cura per a la malaltia.
Davant una situació així, els metges només podien aplicar els remeis de l’època: des del sagnat o l’administració d’oxigen, fins a receptar aspirines en grans quantitats que avui es considerarien contraproduents.
Com succeeix amb les notícies falses i desinformacions d’avui dia, en les pàgines dels diaris de fa 100 anys s’anunciaven medecines i remeis miraculosos per guarir el virus. Va haver-hi fins i tot qui animava a fumar pensant que la inhalació del fum matava els gèrmens.
Com que en un primer moment no es van prendre prou seriosament la malaltia, els governs no van començar a adoptar mesures per contenir-la fins que ja era massa tard i per això el nombre de víctimes va ser tan elevat.
No es van suspendre festes populars ni tampoc les cerimònies religioses en què es pregava per demanar que el virus s’aturés.
Finalment, es van començar a desinfectar espais públics com teatres, fàbriques i el transport públic. També es va recomanar el tancament d’universitats i escoles i l’ús de màscares per a tots els treballadors que feien feines d’atenció al públic.
Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.
