20 juny 2024
spot_img
20 juny 2024

La Revolució Industrial: del camp a la fàbrica

Barcelona es va convertir en un dels grans pulmons fabrils de Catalunya i va transformar les reivindicacions socials de l’època

La Revolució Digital ha estat capaç de capgirar el món els darrers anys. Al llarg de la història, però, hi ha hagut altres revolucions. Una de les més importants va ser la Revolució Industrial, també coneguda com a industrialització, que va fer que moltes societats tradicionalment agrícoles esdevinguessin societats industrials, és a dir, que moltes persones que treballaven al camp ho comencessin a fer en fàbriques a la ciutat.

La Revolució Industrial va començar a mitjan segle XVIII a la Gran Bretanya, amb la màquina de vapor com a protagonista. Amb ella, les fàbriques funcionaven amb més potència. Els nous descobriments en el camp de la medicina havien reduït la mortalitat i la població creixia sense parar. Ara hi havia més gent i els anomenats vapors permetien als industrials donar resposta a aquest increment de la demanda dels seus productes. Alhora, però, aquest augment de productivitat va repercutir negativament en les condicions de treball dels obrers i les obreres.

La industrialització s’estendria durant les dècades següents a molts països d’Europa i als Estats Units. A Catalunya, arribaria entre els anys 1830 i 1840. Primer ho va fer a les conques de rius com el Llobregat, on l’aigua facilitava el funcionament de les màquines de vapor, que a poc a poc contribuirien a substituir la maquinària manual emprada en la confecció de teixits de llana i cotó. Però la revolució no trigaria a arribar a Barcelona, que esdevindria un dels grans pulmons fabrils de Catalunya i l’Estat espanyol.

Gent de les Terres de Ponent, la Segarra i el Camp de Tarragona, i també de València, Múrcia o Almeria, arribaria a Barcelona atreta pels nous llocs de treball a les fàbriques. Molts fugien de les penúries del camp, però el cert és que les condicions laborals a la ciutat tampoc eren massa bones: treballaven moltes hores per sous molt baixos. I sovint ho feien en condicions higièniques i de salubritat molt dolentes.

Una ciutat que quedava petita

La Barcelona que acollia aquells obrers era una força petita: el govern espanyol no permetia enderrocar les muralles medievals que l’envoltaven i tampoc no deixava que s’hi edifiqués al voltant. La ciutat, per tant, només podia créixer dins del recinte emmurallat, on la sensació d’amuntegament era cada cop més gran. El Raval, abans ple de camps de conreu, acolliria cada cop més fàbriques i blocs de pisos per als nous treballadors: uns habitatges petits, mal ventilats i sovint sense llum natural.

La manca de condicions d’higiene i seguretat que els obrers patien a les indústries i a casa seva els generava molts problemes de salut i requeria mesures urgents. El 1846, es va prohibir fer més indústries dins de la muralla, un fet que va afavorir el creixement industrial en altres poblacions properes, sobretot a Sant Martí de Provençals, que va ser la vila del Pla de Barcelona que acolliria més vapors. Per això molts la coneixen amb el sobrenom del Manchester català, tot comparant-la amb una de les ciutats industrials més importants d’Anglaterra.

La insalubritat va ser també un dels arguments utilitzats a l’hora d’ampliar la ciutat. La proposta urbanística d’Ildefons Cerdà, que havia redactat el Pla d’Eixample (1859), tenia molt present que calia que els habitants gaudissin d’unes condicions de vida millors que les que hi havia a la Barcelona emmurallada. Per això el seu pla preveia l’enderroc de les muralles, carrers més amples, edificis de pocs pisos i espais verds.

El Pla Cerdà no sempre va ser seguit al peu de la lletra, però va afavorir que Barcelona acabés incorporant els pobles que hi havia fora muralles. Tot i l’oposició d’alguns d’aquests nuclis, que defensaven la seva independència, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, Sants i les Corts de Sarrià passarien a formar part de la ciutat el 1897. El 1904, s’hi afegiria Horta. I el 1921, Sarrià.

Nous temps, nous conflictes

A finals del segle XIX i principis del XX, Barcelona era ja una gran ciutat: fàbriques i tallers convivien amb el comerç i amb una agricultura en retrocés. La màquina de vapor cediria protagonisme als motors elèctrics i l’electrificació, que revolucionarien una altra vegada la manera en què les indústries produïen els seus béns de consum. El progrés era imparable i la burgesia, propietària de les fàbriques, n’obtenia molts diners.

L’altra cara de la moneda era a l’interior de les fàbriques, on els obrers i obreres veien que els grans beneficis que aconseguien els patrons no servien per millorar les seves condicions laborals i de vida. A poc a poc, es consolidava una nova classe social: el proletariat. A mesura que prenien consciència de la seva situació precària, els treballadors i treballadores s’organitzaven i creaven els primers sindicats obrers per defensar els seus drets.

L’Exposició Universal del 1888

Una bona prova de la consolidació de Barcelona com a ciutat industrial va ser la celebració de l’Exposició Universal el 1888, un esdeveniment que s’havia començat a celebrar a París l’any 1855. Durant uns mesos, els països hi presentaven avenços tecnològics i promocionaven els béns que produïen i comercialitzaven.

Barcelona va aprofitar l’ocasió per mostrar-se al món. I també per urbanitzar els terrenys de l’antiga ciutadella militar –enderrocada juntament amb la muralla–, un fet que feia créixer la ciutat cap a Sant Martí de Provençals. L’Arc de Triomf i el parc de la Ciutadella són vestigis d’aquella mostra, ideada per l’empresari d’origen gallec Eugeni Serrano i impulsada, després, per l’alcalde de la ciutat Francesc de Paula Rius i Taulet.

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -