17 novembre 2024
spot_img
17 novembre 2024

La vida a Mória

Parlem amb un treballador de Metges Sense Fronteres que ens explica la seva experiència al camp de refugiats més gran d’Europa 

Lesbos és una de les destinacions turístiques més populars de Grècia. La capital, Mitilene, és una petita ciutat de pescadors plena de cases blanques, hotels i cafès amb encant. Però a només 8 quilòmetres d’allà hi ha una altra realitat ben diferent.

A la mateixa illa de Lesbos hi ha Mória, el camp de refugiats més gran d’Europa. Va ser habilitat el 2016, en plena crisi dels refugiats d’Europa, per acollir-hi 3.000 refugiats que fugien de la guerra. Però avui dia acull 20.000 persones, la majoria de les quals viu sense accés a l’atenció mèdica o un habitatge en condicions.

Les condicions de vida són insuportables”, explica Giorgio Contessi, delegat de Metges Sense Fronteres (MSF) a Espanya-Zona Nord.

El camp de Mória es divideix en dues zones: el recinte original, envoltat de filat, i els voltants del camp. Amb l’arribada de milers i milers de persones, el camp oficial ha quedat petit i la gent s’ha anat establint als pujols del voltant, plens d’oliveres.

La imatge seria idíl·lica si no fos per les terribles condicions de vida: falta d’electricitat, de sanejament, amuntegament de persones que viuen en petites tendes de campanya (les temperatures a l’hivern poden fregar els 0 °C). Els vàters i les dutxes portàtils són insuficients per a tots.

“En el fons, mantenir tantíssimes persones en aquestes condicions és una manera de dissuadir altres refugiats que vinguin a Europa”, assegura Contessi, que lamenta el fracàs de les polítiques migratòries europees.

La immensa majoria de migrants arriba procedent de tres països: l’Afganistan, Síria i l’Iraq, on la guerra i els conflictes armats fa anys que afecten la població.

Al recinte envoltat d’una tanca hi ha una oficina on es gestionen milers de peticions d’asil. Aquests tràmits poden allargar-se durant mesos o anys. Mentrestant, aquestes persones no poden treballar ni desplaçar-se a altres ciutats per intentar trobar qualsevol forma d’ingrés.

 

Els més petits, més vulnerables

Contessi va ser a Mória el mes de gener passat, acompanyant els companys que treballen a la clínica que Metges Sense Fronteres porta a la part exterior del recinte. És l’únic centre mèdic del camp i atén menors i dones embarassades.

La majoria de casos són malalties comunes: refredats, problemes respiratoris, malalties de la pell… El problema és que, un cop tractats, els nens tornen a unes condicions de vida insalubres que fan que es tornin a posar malalts.

Contessi alerta també de l’augment de casos de salut mental que afecten fins i tot els menors: autolesions, intents de suïcidi, atacs de pànic, ansietat… Els psicòlegs diuen que cada cop hi ha més nens que deixen de jugar, tenen malsons, no volen sortir de les seves tendes i a poc a poc es van retirant de la vida quotidiana.

“Són trastorns provocats per la desesperació que es viu al camp de refugiats”, explica Contessi.

D’altra banda, també hi ha diversos casos de malalties cròniques més greus: diabetis, asma, epilèpsia, autisme… Metges Sense Fronteres ha denunciat el cas de 140 nens que pateixen malalties molt greus i el fet que el govern grec n’hagi ignorat el trasllat a centres mèdics especialitzats on podrien ser tractats.

“Són casos que no podem atendre a la nostra clínica perquè necessiten un tractament avançat. El govern grec priva de forma deliberada l’atenció mèdica a aquests nens”, denuncia el delegat d’MSF.

 

Llavors d’esperança

A Mória hi ha molta desesperació, però també molta gent amb ganes de tirar endavant la seva vida. Sobretot perquè hi han arribat superant grans riscos i obstacles, sobrevivint a la guerra i la violència.

“He vist amb els meus propis ulls la capacitat de resiliència: no només per adaptar-se i superar situacions terribles, sinó per mirar al futur”, afirma Contessi.

Malgrat la situació de misèria que es viu al camp, Contessi diu que també hi ha motius per a l’esperança. Per exemple, quan veu el fum dels petits forns que les dones afganeses han construït a terra per fer el pa típic del seu país.

O el cas d’un refugiat que, de forma improvisada i totalment voluntària, ha aconseguit organitzar una escola per als nens. A Mória no hi ha escoles, per la qual cosa els milers de nens i adolescents que hi viuen no poden continuar la seva educació.

“Veure la canalla tornar de classe cada tarda, amb la llibreta i el boli, era com veure dos petits símbols de futur…”, assegura.

Cada dia seleccionem una notícia, n’expliquem el context i dissenyem materials perquè estudiants de tot el món puguin llegir, debatre i opinar sobre l’actualitat a classe. Subscriu-t’hi!

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -