Primer trasplantament de pulmó robotitzat del món
La nova tècnica fa servir un robot quirúrgic per fer el trasplantament i podria revolucionar la manera d’operar
La nova tècnica fa servir un robot quirúrgic per fer el trasplantament i podria revolucionar la manera d’operar
L’Hospital de la Vall d’Hebron (Barcelona) ha fet història en dur a terme el primer trasplantament de pulmó completament robòtic. La nova tècnica utilitza un robot mèdic controlat per un cirurgià i fa servir una nova via d’accés per treure i introduir els òrgans al cos del pacient, per això és menys invasiva i permet reduir el temps de recuperació.
Fins ara, els trasplantaments de pulmó es feien amb una incisió de 30 centímetres de costat a costat del tòrax per treure un o els dos pulmons malalts i introduir-hi els nous. Com que era una ferida tan gran, trigava molt a cicatritzar i era l’origen d’infeccions que dificultaven el procés de recuperació.
L’equip de cirurgians de la Vall d’Hebron ha descobert una nova via d’accés a través de la xifoide, la part inferior de l’os estèrnum, que està feta de cartílag. Els metges fan una incisió de 8 centímetres en aquesta part cartilaginosa per introduir el nou òrgan (abans havia d’introduir-se entre el forat de les costelles, un espai que és menys elàstic i de més difícil accés).
D’altra banda, amb l’ús del robot quirúrgic, les incisions també són petites: els braços robòtics s’introdueixen per orificis de menys de dos centímetres.
En qualsevol trasplantament, el pacient rep una medicació molt forta que deprimeix el sistema immunològic perquè el cos no rebutgi els òrgans nous. El problema és que això també augmenta el risc de patir una infecció, ja que el nostre cos està amb les defenses baixes. Per això és tan important reduir la mida de les incisions i la possibilitat que s’infectin.
El pacient d’aquesta operació pionera era un home de 65 anys amb fibrosi quística, una malaltia degenerativa greu que afecta els pulmons i el sistema digestiu. Aquest trastorn fa que la mucositat s’acumuli als pulmons i cada vegada sigui més difícil respirar; en els casos més greus pot ser mortal i el trasplantament de pulmó és l’únic tractament possible.
El robot Da Vinci
L’operació es va fer amb Da Vinci, un sistema de cirurgia robòtica desenvolupat als Estats Units. L’Administració d’Aliments i Medicaments (FDA) va aprovar l’ús d’aquesta tecnologia l’any 2000 i, des de llavors, s’ha fet servir en més de 8,5 milions d’operacions de diferents especialitats a tot el món. Es calcula que hi ha prop de 7.000 robots Da Vinci a hospitals d’arreu del món.
El robot està format per una estructura central que incorpora diferents braços robòtics, cadas un destinat a una funció específica: fer incisions, aguantar els òrgans i teixits amb pinces, absorbir líquids… com si fossin el braç i la mà d’un cirurgià, però amb més precisió i un nombre més gran.
Ara bé, el robot no pot funcionar sense un professional mèdic que el guiï: el cirurgià o cirurgiana està assegut davant d’una consola, a través de la qual dirigeix els moviments dels braços robòtics, i una pantalla per on veu l’interior del cos i els òrgans.
En el cas del trasplantament pulmonar de la Vall d’Hebron, el robot Da Vinci ha utilitzat quatre braços: un s’encarrega de separar el cor del pulmó, perquè no dificulti l’entrada i sortida dels òrgans; dos braços més subjecten les eines quirúrgiques (bisturís, pinces), mentre que l’últim incorpora una càmera per veure l’interior del cos durant l’operació.
Un altre dels avantatges de Da Vinci és que evita els tremolors o moviments involuntaris dels cirurgians i redueix el cansament postural a les intervencions més llargues. Els trasplantaments de pulmó poden durar entre 4-8 hores si només se substitueix un pulmó, i entre 6-12 hores si se substitueixen tots dos.
El futur dels trasplantaments
La història dels trasplantaments és gairebé tan antiga com la història de la medicina. El Sushruta Samhita, un tractat mèdic indi del segle VII a.C., ja parla sobre l’empelt de teixits per recompondre parts del cos humà. I les llegendes catòliques diuen que, al segle III, els sants Cosme i Damià van aconseguir trasplantar una cama gangrenada.
El més probable és que els pacients d’aquestes operacions de l’antiguitat no sobrevisquessin per la falta de recursos tècnics i condicions higièniques, la incompatibilitat de grups sanguinis (que no es van descobrir fins a principis del segle XX) o pel rebuig immunològic, una de les principals causes dels trasplantaments fallits.
Els metges de l’època moderna van començar experimentant amb animals. L’any 1837 es va fer el primer trasplantament de còrnia en una gasela, mentre que el mateix procediment amb un ésser humà no es va dur a terme fins al 1905.
El primer trasplantament d’òrgans humans completat amb èxit es va fer el 1954: es va trasplantar un ronyó on el donant i receptor eren bessons i compartien característiques genètiques, per la qual cosa no es va produir rebuig immunològic. Aquest cas va permetre ampliar el coneixement sobre els trasplantaments i millorar les tècniques d’extracció i implantació.
Els últims anys s’han desenvolupat nous medicaments i tècniques que milloren les probabilitats d’èxit dels trasplantaments. La imlifidasa, per exemple, és un nou fàrmac que elimina els anticossos fins i tot en els sistemes immunitaris més actius i permet fer trasplantaments amb persones que fins ara es consideraven “inoperables”.
D’altra banda, hospitals i laboratoris de tot el món investiguen la viabilitat dels xenotrasplantaments: trasplantaments amb òrgans procedents d’animals. Aquesta tècnica permetria compensar la falta de donants que afecta milers de pacients en llistes d’espera, però també planteja dubtes ètics i morals sobre l’ús d’òrgans animals en éssers humans.