7 maig 2024
spot_img
7 maig 2024

La realitat de la indústria del K-pop

Durant els últims anys el pop coreà ha començat a tenir cada cop més popularitat i influència a occident

Grups com per exemple BTS BlackPink compten amb milions de reproduccions als seus videoclips, amb números que fins i tot han arribat a trencar grans rècords mundials, superant a artistes com Ariana Grande o Taylor Swift.

Una de les característiques del K-pop que ha cridat més l’atenció del públic internacional és el seu nivell de perfeccionisme. Tant als seus vídeos musicals, on podem observar un nivell extrem de cura amb els detalls donant-nos veritables obres d’art audiovisuals (amb escenaris, coreografies, vestuaris, etc, tan espectaculars que no semblen reals) com en els mateixos cantants.

De vegades fins i tot et pots arribar a qüestionar si veritablement són humans o són robots, a causa de la perfecció inhumana que poden arribar a tenir. Però el que molts no saben és que arribar a aquests nivells de perfecció no és gens fàcil i que paguen un preu molt elevat.

Com funciona la indústria del K-pop?

El K-pop funciona mitjançant empreses. Aquestes empreses posseeixen diversos grups i solistes, i no només produeixen als seus artistes, sinó que tenen el control total de la seva carrera. Això inclou planejar, produir i distribuir discos. Controlar la publicació de la música, les llicències, proveir agents i mànagers, organitzar esdeveniments o controlar les seves xarxes socials. Això vol dir que tot el procés de producció musical es fa des d’un mateix segell, els compositors, els escriptors de cançons, els arranjadors, els enginyers, els mànagers, els agents, els coreògrafs, els coordinadors de dissenys, els consultors d’imatge, els instructors vocals, de ball i actuació, els executius de màrqueting… tots treballen per la mateixa empresa. YG Entertainment i JYP Entertainment són dos exemples d’empreses de K-pop.

 

Audiències i trainees

Per arribar a ser una estrella del K-pop, el que es coneix com un idol del K-pop, aquests artistes s’han de sotmetre a pràctiques molt exigents dures abans de debutar com a cantants i de convertir-se amb el que són. A Occident, si una persona comença a fer-se famosa per les seves habilitats per Internet, per exemple, és possible que en algun moment alguna companyia discogràfica li contacti i li ofereixi un contracte perquè s’uneixi a ella, i així és com neixen algunes de les grans estrelles a occident.

A Corea, en canvi, és completament al revés. Les empreses de K-pop coreanes organitzen audicions cada setmana, i al Japó i als Estats Units cada mes. Els joves que estan interessats a convertir-se en idols han de participar-hi. Si l’empresa considera que són suficientment bons com per a unir-se a ella, són seleccionats per començar un dur entrenament que pot durar mesos (en molt poques ocasions), anys o fins i tot dècades.

En aquests entrenaments els escollits han de perfeccionar la seva forma de ballar, cantar, actuar i fins i tot canviar la seva aparença física perquè s’ajusti als estereotips coreans de bellesa exigits pel públic.

A les persones que estan realitzant l’entrenament se’ls anomena trainees. Algunes empreses com BigHit Entertainment o Pledis Entertainment, ofereixen també audicions online, tot i que les possibilitats que et contactin mitjançant aquestes audicions són molt baixes.

Com és la vida d’un trainee?

La vida d’un trainee no és gens fàcil. Els trainees viuen en petits apartaments, estan sotmesos diàriament a entrenaments quasi militars i són constantment controlats amb factors com l’altura, el pes i la figura. Han de sacrificar totalment la seva llibertat, a més de tenir prohibides un munt de coses, per exemple, moltes vegades no tenen permès utilitzar xarxes socials o tenir relacions amoroses. Durant aquest període no només són qualificats pel seu nivell de ball i de cant, sinó que també són posats sota pressions psicològiques i són ferits i desanimats amb el propòsit de “conèixer la seva fortalesa emocional”.

L’artista Jay Park va comentar a través de mitjans de comunicació que durant les sessions d’entrenament en el seu període de trainee, els castigaven pegant-los si feien un moviment inadequat o si cantaven les lletres malament. Fa uns anys hi va haver un escàndol per la declaració d’un ex-trainee de l’empresa SM Entertainment, on exposava els durs tractes que rebien. La declaració va ser la següent:

“Si arribes tard o vas contra les regles que tenen ells, has de cantar mentre corres al voltant de  la sala d’assaig unes 10 vegades. S’entrena per cantar, així que quan estàs fent abdominals algú et colpeja a l’estómac per tal de desenvolupar els músculs i la potència vocal. Si fas alguna cosa malament, s’escriu sobre el què has fet malament i no se’t permet practicar fins que no hagis solucionat totalment. Ells verifiquen el teu percentatge de greix corporal cada mes i t’ensenyen maneres i actitud. Durant la meditació s’ha de seure allà durant una hora i ni tan sols es poden obrir els ulls, després et diuen que escriguis tot el que has fet malament aquella setmana. Produeixen notes a l’atzar al piano i et fan endevinar quina és la nota.

Tot està programat i no hi ha tasques. És més fàcil anar a l’escola durant 30 anys. Diuen que l’aprenentatge de cançons del gènere del pop és important i el llenguatge es considera molt important també. Si no aconsegueixes perfeccionar, però ets atractiu, et fan fer coses com ficar el cap sota l’aigua i contenir la respiració durant 5 minuts o seure en forma de «V» i llançar-te pilotes de bàsquet a l’estomac quan respires.

Jo trobava a faltar anar a l’escola, menjar i  passar estona amb els meus amics, així que vaig plorar molt. Si dius que vols fer altres coses que ells no et diuen que facis, et diuen que si vols fer això, pots anar-te’n i no tornar. Jo solia pensar que convertir-me en cantant era el meu únic camí i que em moriria si no podia ser un idol, però ara que ho he deixat, em sento com que estic bé no anant per aquest camí, de fet, em sento millor. Ha passat ja un temps, però encara no puc oblidar aquells dies.” – X-TRAINEE DE L’EMPRESA SM ENTERTAINMENT. 

Els contractes que signen els trainees quan tenen tan sols uns 12 o 13 anys, tenen conseqüències a llarg termini. Alguns contractes diuen que hauran de tornar tots els diners que l’empresa ha invertit en ells amb classes de ball, cant o vestimenta, quan es converteixin en idols. I és clar, els nens, encegats pel somni de convertir-se en grans celebritats, firmen sense pensar-s’ho dues vegades. A aquests tipus de contractes se’ls anomena a Corea slave contract (contractes d’esclaus) i consisteixen en acords injustos a llarg termini entre els aspirants a idols i les companyies. Aquestes condicions laborals tenen com a conseqüència que els idols no facin grans guanys, ja que quasi tots els diners que guanyen a través del seu esforç se’ls emporta l’empresa.

La vida d’un idol del K-pop

Un cop el període d’entrenament acaba i els trainees aconsegueixen debutar en grups o com a solistes (només alguns, perquè molts ni aconsegueixen debutar), les dificultats no acaben pas. Es podria dir que els idols del K-pop són literalment productes de les seves empreses, les quals els tracten com a marionetes i només els importa expandir-se i vendre cada cop més, sense preocupar-se gens per la salut -tant física com mental- dels seus artistes.

Òbviament que totes les discogràfiques, tant les occidentals com les orientals, tindran com a propòsit vendre i generar diners, ja que no deixen de ser empreses que venen un producte, però la diferència entre les dos és que les discogràfiques occidentals, actualment i en la seva majoria, deixen a l’artista ser ell mateix: el deixen fer el que vulgui amb la seva vida, el seu aspecte, la seva música i la seva carrera, en canvi, a les empreses del K-pop, els idols són totalment controlats i no poden fer ni una cosa tan simple com tallar-se els cabells o deixar-se la barba sense que l’empresa ho aprovi: han de demanar permís per quasi tot el que fan. També tenen el total control de la seva carrera, en la seva gran majoria els ídols no poden decidir coses com quan treure nova música i quan no. En moltes ocasions ni tan sols els hi deixen escriure a ells les cançons.

La indústria del K-pop entrena als idols perquè siguin i es comportin com a robots, els assignen una personalitat que han de seguir, els diuen com han de ser físicament, què han de fer i què no…

Per exemple, parlant en l’àmbit de l’aspecte físic (tema que és molt important per la societat coreana) en general en el K-pop a les noies se’ls exigeix que pesin 50kg o menys, un pes que és extremadament baix, sobretot tenint en compte que moltes són dones adultes totalment desenvolupades. Per arribar a aquest pes, les idols s’han de sotmetre a llargs períodes sense gairebé menjar i han de realitzar dietes extremes i summament perilloses.

Un exemple d’això seria el cas de l’actual idol de kpop Hirai Momo, del grup Twice, que va explicar que en el seu període d’entrenament la seva empresa li va demanar que baixés 7kg en una setmana sense excuses, per la qual cosa la Momo, durant aquells dies, no va menjar absolutament res tret d’un cub de gel, a més anava constantment al gimnàs. Durant aquells dies patia per la seva vida, segons diu ella. I parlant de prohibicions, algunes coses que tenen prohibides fer un dels grups de kpop més famosos de l’actualitat, els Blackpink, són: conduir, beure alcohol, tenir parella, fer-se tatuatges o viatjar per compte propi sense l’autorització de l’empresa, entre moltes coses més.

Les prohibicions varien depenent de l’empresa i del grup. S’exigeix als idols que siguin com màquines totalment perfectes i sense errors, pràcticament inhumanes, quan, evidentment, no ho són, són humans com tots nosaltres. En certa manera sembla que les empreses del K-pop no venguin la música, sinó a la persona. A més els idols també han de realitzar extenses jornades de treball on s’esforcen massa, fins al punt que ja s’han registrat diversos desmais a l’escenari a causa de l’esgotament.

Recopilació de 10 minuts d’idols del K-pop desmaiant-se/col·lapsant en presentacions.

També s’ha de mencionar com és de dur el públic coreà amb les estrelles del K-pop, el qual els idolatra (de fet la mateixa paraula idol ve d’idolatrar) moltíssim i vol que siguin perfectes i que no cometin cap error. En el cas que algun d’aquests cantants realitzi una acció que no sigui considerada correcte pels fanàtics, o que aquest no es vegi de la manera que volen ells que es vegi, se l’omplirà d’insults i serà durament jutjat i rebutjat. La situació és tan greu que hi ha hagut casos de suïcidi per aquest motiu, un exemple seria el de la difunta Choi Jin ri, més coneguda com a Sulli, que es va suïcidar el 14 d’octubre de 2019 després d’estar anys aguantant injustes crítiques i comentaris d’odi per pràcticament tot el que feia.

Comentaris del públic coreà traduïts al castellà burlant-se del cos de l’idol de la foto

Les conseqüències de tota la pressió que reben els idols, per part tant del públic com de l’empresa, es poden veure reflectides en ells mateixos, ja que la majoria acaben desenvolupant malalties mentals com ansietat, depressió o trastorns alimentaris. Ja va sent hora que la indústria del K-pop canvi la seva manera de fer les coses i que es comenci a tractar als idols com es mereixen i com el que són, persones humanes.

Article escrit per M. Hidalgo, X. Arenas, P. Prados, E. Prados de la revista Som Cor Report que forma part del projecte Revista Escolar Digital (RED). RED és una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes.

 Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.

 

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -