25 juny 2024
spot_img
25 juny 2024

Salvador Seguí, el Noi del Sucre

El 2023 es commemora el centenari de l’assassinat del líder sindicalista, referent del moviment obrer a Catalunya

Salvador Seguí va néixer el 23 de setembre del 1887 a Lleida. El seu pare era un forner de Reus que havia emigrat al poble de Tornabous, d’on era la mare de Seguí. Quan el petit Salvador tenia un any, la família va marxar a Barcelona: llavors molta gent del camp se n’anava a la ciutat a guanyar-se millor la vida. La família Seguí es va instal·lar al Raval, un barri on el moviment obrer bategava amb força. La ciutat era plena de fàbriques i la burgesia industrial vivia un bon moment econòmic.

A Seguí l’anomenaven el Noi del Sucre des que era molt jove, però no se sap ben bé el motiu. Alguns asseguren que, de petit, ajudava a servir cafès en una societat obrera (que era com es coneixien les associacions de treballadors que es reunien per defensar els seus drets i a través de les quals organitzaven activitats culturals i de lleure) i es menjava els terrossos de sucre d’amagat. El cas és que, quan tenia 17 anys, ja signava articles a la premsa amb aquest pseudònim que l’acompanyaria tota la vida i que quedaria associat per sempre a la lluita anarcosindicalista de la Barcelona de principis del segle XX.

Militància obrera

Salvador Seguí va començar a treballar de pintor de molt jove. Feia d’aprenent, una figura similar a la dels estudiants en pràctiques d’avui dia, però amb unes condicions laborals molt més dures. Els nens de les famílies humils es veien obligats a treballar per complementar els salaris dels seus pares. Així, el Noi del Sucre va viure en primera persona com era sentir-se explotat i de seguida va començar a llegir sobre l’anarquisme, un moviment molt estès entre els que defensaven els drets dels treballadors.

Seguí no tenia gaires estudis. Era autodidacte i tot el que sabia ho havia après pel seu compte. Però tenia un caràcter fort i  era molt hàbil a l’hora de parlar: argumentava molt bé les propostes i sabia convèncer els altres de les seves idees, una habilitat per la qual acabaria destacant en les reunions obreres on participava.

Líder anarcosindicalista

Es creu que Seguí va participar en la creació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat de treballadors fundat el 1910 a Barcelona que aviat es va estendre arreu de l’Estat espanyol. El 1915 ja n’era el secretari del ram de la construcció i també va ser el president de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. La seva primera gran aportació a la lluita obrera va ser el Pacte de Saragossa, gràcies al qual els dos principals sindicats del país (CNT i UGT: Unió General de Treballadors) van lluitar junts a les vagues generals del 1916 i el 1917, que van ser la resposta dels obrers a l’augment dels preus fruit de la Primera Guerra Mundial.

El lideratge de Seguí es va consolidar el 1918 durant el Congrés de la CNT de Catalunya, també conegut com el Congrés de Sants. En aquella reunió, els membres de la CNT van decidir que per plantar cara als empresaris calia que tots els treballadors s’afiliessin a la mateixa branca (en lloc d’estar organitzats per rams o sectors productius): aquest seria el model dels sindicats únics. Seguí, que va ser un dels defensors de la proposta, va ser escollit secretari general de l’organització.

Aquella nova forma d’organitzar-se es va posar en pràctica el 1919 durant la vaga de la Canadenca, una important empresa encarregada de la distribució d’electricitat a la ciutat. Els obrers van guanyar l’enfrontament i van aconseguir millores laborals com ara l’establiment de la jornada de vuit hores. Un dels discursos més recordats de Seguí, de fet, és el que va fer a la plaça de toros de les Arenes per explicar l’acord assolit amb el govern: més de 20.000 treballadors van seguir la seva intervenció en directe.

Repressió i assassinat

Després de la vaga de la Canadenca, però, la burgesia industrial no es va quedar de braços plegats. Va respondre amb un lock-out: un tancament generalitzat d’empreses que va deixar al carrer centenars de milers de treballadors. També va apostar per una nova forma de repressió contra el moviment obrer: el pistolerisme. A Barcelona, centenars d’obrers i defensors dels treballadors van morir a mans d’assassins a sou, pagats pels amos de les fàbriques.

Seguí va ser detingut i empresonat diverses vegades. Finalment va ser assassinat el 10 de març del 1923: va rebre diversos trets a la cruïlla entre els carrers de la Cadena i Sant Rafel, al barri del Raval on havia crescut. La ciutat va quedar commocionada, ja que el Noi del Sucre era una persona molt popular entre el proletariat, però també entre alguns sectors del catalanisme i fins i tot de la burgesia, que respectava el seu tarannà dialogant. La Guàrdia Urbana va haver de custodiar el trasllat del seu cos des de l’Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc; les autoritats van decidir que fos enterrat en secret per evitar que s’organitzessin manifestacions i protestes.

El llegat del Noi del Sucre

Salvador Seguí, el Noi del Sucre, va acabar esdevenint una de les figures més destacades de l’anarcosindicalisme de les primeres dècades del segle XX i una icona del moviment obrer. Durant tot el 2023 s’han organitzat diversos actes institucionals per commemorar el centenari del seu assassinat

La seva vida reflecteix que la millora en les condicions laborals de la classe treballadora, com ara l’augment dels sous o la jornada laboral de vuit hores, van ser fruit d’una lluita sostinguda en el temps i de l’esforç de milers de treballadors i treballadores que es van jugar la vida per defensar els seus drets.

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -