Els soldats mantenien la seva posició durant setmanes o mesos, sense poder avançar ni fugir del camp de batalla
Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) es van utilitzar diferents estratègies i atacs. Els primers anys, l’exèrcit alemany va posar en pràctica el blitzkrieg o “guerra llampec”: atacs molt ràpids a punts estratègics per guanyar terreny i conquerir territori enemic.
Aquesta estratègia havia servit en el passat, però a principis del segle xx havia quedat desfasada. Així que els alemanys van iniciar una nova fase: la guerra de trinxeres o guerra de posicions.
Les trinxeres permetien que la guerra es disputés a fronts estables, situats a territoris de tots dos bàndols. L’objectiu principal era mantenir el territori sota control per evitar que l’enemic el pogués conquerir.
9 de noviembre de 1914. Hace unos cuatro meses que comenzó la guerra que acabaría con todas las guerras, la primera guerra mundial. Llegaría la guerra de trincheras… pic.twitter.com/x0PyQDi5Qn
— Deivid Carri (@DCarrionF) September 9, 2018
Els alemanys van crear les trinxeres per defensar-se dels Aliats França i el Regne Unit. Travessar-les resultava impossible, així que els Aliats van seguir l’exemple dels seus enemics i van cavar rases profundes per establir-hi posicions permanents.
Els Aliats sortien amb desavantatge, ja que els alemanys havien estat els primers de construir les trinxeres i van ocupar les zones més altes i amb més visibilitat.
D’aquesta manera va començar un enfrontament estàtic i de desgast. França i la Gran Bretanya van col·locar el seu exèrcit al llarg de més de 700 quilòmetres de trinxeres, des del Mar del Nord fins a la frontera de Suïssa.
La vida a les trinxeres
Les trinxeres es van construir per conservar el territori i no perdre’l. Els soldats no entraven en batalla, sinó que tenien la missió d’aguantar i defensar la seva posició.
A les trinxeres, milers de soldats vivien en condicions infrahumanes. Patien les baixes temperatures, la humitat i les epidèmies com el tifus, el còlera, la grip i la disenteria.
A més a més, la vida a les trinxeres era molt monòtona, tret de les dues alertes diàries (una al matí i una altra a la nit), quan els soldats prenien posicions de combat davant un possible atac que no es produïa gairebé mai.
Molts dels soldats van ser abatuts per les metralladores, mutilats per l’artilleria, danyats pels gasos tòxics o van quedar atrapats als filats que separaven les trinxeres.
L’arma principal dels soldats a les trinxeres era el fusell amb baioneta, una fulla llarga i esmolada usada en el combat cos a cos. Les metralladores eren mortíferes i disparaven fins a 600 bales per minut.
En la guerra de trinxeres, els soldats passaven la major part del temps amagant-se de l’enemic. El combat cos a cos era poc habitual i els exèrcits feien servir sobretot l’artilleria (metralladores, canons, armes de llarg abast).
El projectil més temut era el que contenia gas mostassa: no era letal però deixava els soldats atordits i incapaços de lluitar i defensar-se.
Les batalles més importants
El 1916 van tenir lloc dues de les batalles més importants de la Primera Guerra Mundial.
La Batalla de Verdun (febrer-desembre 1916) es va produir quan l’exèrcit alemany va intentar assaltar la fortalesa de Verdun, al nord de França (a la frontera amb Bèlgica i Alemanya). L’exèrcit francès va aconseguir resistir l’envestida dels alemanys.
D’altra banda, la Batalla del Somme (juliol-novembre 1916) va ser la resposta dels Aliats a l’atac alemany. Després d’un intens bombardeig i diversos mesos de combat, els francesos i els britànics van aconseguir avançar una mica les seves línies al nord de França.
Aquestes batalles van resultar poc efectives per a tots dos bàndols i el balanç va ser tràgic: es calcula que a Verdun i el Somme hi van morir uns 2 milions de soldats.
La guerra de trinxeres és recordada com a referent de l’absurditat, l’horror i la inutilitat de la guerra de desgast.
Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.
