7 desembre 2022
spot_img
7 desembre 2022
spot_img

Yasmina Alcaraz: “Com a àrbitre, cada mes faig una o dues sessions amb una psicòloga perquè cal suportar una pressió important”

Yasmina Alcaraz Moreno és una àrbitre de bàsquet de 33 anys que va néixer a Castelló d’Empúries. Durant tots aquests anys ha arbitrat molts partits, alguns a la Lliga ACB, l’LF Endesa (Lliga Femenina), partits de 3×3 i de seleccions FIBA ​​(Federació Internacional de Bàsquet). A més, forma part del Comitè d’àrbitres de Catalunya.

Va començar a l’arbitratge de partits de bàsquet als 14 anys. Quan era més petita jugava a bàsquet, però anys després, a Catalunya no va poder dedicar-se a les dues modalitats, així que va continuar arbitrant. Més tard, va començar la carrera de Ciències de l’Activitat Física i Esport.

El dia 18 de desembre de l’any 2018 va formar part de la tripleta arbitral formada només per dones, Yasmina Alcaraz, Elena Espiau i Paula Lema. Elles van arbitrar el partit que van disputar el Carramimbre CBC Valladolid i Tau Castelló.

Aquests dies, la Yasmina es traslladarà fins a Washington DC per arbitrar els classificatoris per al mundial de bàsquet femení de la FIBA ​​a Austràlia. Dins de la “bombolla” hi ha les seleccions de Puerto Rico, Bèlgica, Rússia i els Estats Units (l’amfitriona).

Per què vas decidir ser àrbitre de bàsquet?

Tinc una mica de tradició familiar a casa meva. El meu pare i la meva germana també han estat àrbitres. Jo soc la petita i com ells ho havien fet, vaig decidir provar. Jo era jugadora de bàsquet, m’agradava molt aquest esport i ho vaig fer per canviar una mica. Però és veritat que abans m’agradava més jugar que arbitrar i quan vaig començar a pujar de categoria vaig haver de deixar de jugar per poder continuar arbitrant. Tot és herència familiar.

En quin equip de bàsquet vas jugar de petita?

Vaig començar jugant a l’Escola Pia de Figueres perquè era el club del meu col·legi i després vaig passar al Castelló d’Empúries perquè ens hi vam traslladar i vaig passar a jugar en aquest equip a partir de cadet. Anys després vaig començar al júnior, perquè tot l’equip de noies que érem a Castelló vam anar a Llançà i allà és on vaig estar de júnior i sènior. Després, com ja us he dit, vaig haver de deixar-ho perquè a Catalunya, si vols pujar com a àrbitre, no pots jugar-hi.

Com et sents quan arbitres una final de copa o altres partits importants?

Abans de res molt nerviosa, perquè hi ha una responsabilitat molt gran. Sobretot quan és una final de copa, perquè o guanyes o te’n vas a casa. Ara estic a una lliga professional i és molt important cada partit. És per aquest motiu que em poso més nerviosa en tots els partits perquè crec que és important fer-ho bé i llavors en una final molt més, però en qualsevol partit és una responsabilitat molt gran. Imagineu-vos vosaltres quan aneu a un examen o teniu un partit, doncs una cosa semblant però una mica més en gran.

Si no haguessis estat àrbitre, què t’agradaria haver estat?

He estudiat ciències de l’educació física i he estat professora en cicles formatius d’esports. Vaig estar a l’Escola Pia de Sarrià, a Barcelona, ​​i vaig ser tutora del cicle superior d’esports. És per això que m’agrada molt el món de l’esport, tot el tema de l’educació relacionada amb l’activitat física. A més, he estat i sóc entrenadora personal. És difícil compaginar-ho perquè ara tinc moltíssims partits i viatjo molt, però al final l’esport forma part de la meva vida.

Com portes les crítiques del públic? I les dels entrenadors?

Les del públic les porto força bé perquè fa molts anys que arbitro i vaig començar amb 14 anys. Ara en tinc 32, per tant, porto uns quants partits a la meva esquena, al cap i a la fi sento sorolls, encara que de vegades sí que sento algun comentari de la gent que és més a prop, però vosaltres penseu que arbitro a pavellons d’entre 2.000 i 10.000 o 15.000 persones. Al final el que escolto és molt de soroll. Quan prens una decisió i et xiula tothom, aquí sí que se sent la pressió, sí que t’afecta, i això és complicat de gestionar, però ja fa molts anys que l’escolto. Pel que fa als entrenadors, és una miqueta més complicada perquè al final ells estan al mateix nivell que nosaltres, ells volen que l’arbitratge també els pugui ajudar en els seus objectius durant el partit. És una mica més complicat. Arbitrar a gent que porta molts anys en aquest món, com Pablo Laso, que és una persona molt experimentada, que sap molt, que és molt intel·ligent i que a més sap com provocar, com demanar-te les coses… Tenim un joc psicològic i jo em preparo psicològicament. Cada mes faig una o dues sessions amb una psicòloga i un psicopedagog perquè cal suportar una pressió important i una de les que he de suportar és la dels entrenadors.

Quin ha estat el partit que t’ha agradat més arbitrar?

Uff, això és molt difícil… és molt complicat… Agradar de gaudir o agradar perquè era important?

Agradar de gaudir…

De gaudir-ho, buf… (somriu) Doncs potser, sí mira, sí! Te’n diré un. Abans d’ascendir a l’ACB, a la LEB Or, que és la segona divisió masculina, vaig tenir la sort de xiular la Final Four, i vaig xiular la final. Aquell dia, a més, va ser a Bilbao, a Miribilla, un dels pavellons en què hi ha més ambient a Espanya, i la veritat és que el vaig viure i el vaig gaudir moltíssim perquè va ser un partit amb molt d’espectacle. A més, sabia que m’estaven veient per ascendir a l’ACB, però bé, és o va ser, la veritat… no va ser el més important, perquè si hagués estat pendent d’això, no ho hagués gaudit tant i ho vaig gaudir moltíssim.

Estàs preparada per viatjar als Estats Units ben aviat, als Qualifiers del Campionat Femení?

Uf, jo crec que per a aquestes coses mai no s’està preparada, perquè saps que és una cosa força gran. Arbitraré la selecció americana, que és la millor del món. Aleshores, és complicat estar preparada. Jo suposo que quan es vagi apropant la data serà més palpable i podré gaudir-ho, podré sentir-ho més. És cert que tinc moltes ganes, però també em fa una mica de por perquè hi ha molta responsabilitat, la veritat, i és la primera vegada que vaig a un esdeveniment que organitza FIBA ​​Món. FIBA Món és la federació internacional més gran. Jo ara mateix estic treballant per a FIBA ​​Europa, ara acabo d’arribar de França, però FIBA ​​Món organitza les competicions grans com Olimpíades, Copes del Món, classificatoris per al món, etc. Aleshores és el meu primer esdeveniment d’aquest tipus i caldrà donar una bona imatge. Així que estic nerviosa, molt nerviosa.

Com vas reaccionar quan la FIBA ​​et va comunicar el teu ascens al món de l’arbitratge internacional?

El procés de FIBA ​​és una mica diferent. Quan et comuniquen l’ascens, ja uns mesos abans saps que t’estan preseleccionats i fas tot un procés. Si aproves tots aquests exàmens i passes totes aquestes proves i campionats és molt difícil que et diguin que no. En el moment que et comuniquen l’ascens és força obvi, però bé, és una sorpresa enorme, perquè al final ni t’ho planteges. Ni em vaig imaginar el que em venia a sobre. Sí que em va fer moltíssima il·lusió, però ni em vaig imaginar el que em venia a sobre.

Alguna vegada t’has sentit discriminada pel fet de ser dona, algun jugador/a, entrenador/a o públic?

Saps què passa? Que al públic hi ha molta gent. I quan hi ha molta gent, hi ha molta varietat de persones, i sempre hi ha algun comentari una mica fora de to, potser un comentari masclista, fins i tot de vegades, aquests comentaris fins i tot vénen de dones.

T’agradaria arribar a arbitrar en alguna lliga americana com la NBA o la WNBA? Si poguessis, quina seria de les dues?

M’encantaria, per descomptat, però és una mica més complicat, has de ser nascut o nacionalitzat als Estats Units per poder arbitrar aquest tipus de lligues ia la meva edat, bé, has d’anar-te’n a viure de jovenet i començar la teva carrera arbitral allà. És molt complicat venir de fora i que t’acceptin en una lliga com aquesta, sense ser nacional. Sí que m’agradaria, mai dic que no a res, encara que això em sembla impossible, però m’encantaria, perquè a més ara cada vegada hi ha més noies arbitrant l’NBA i l’WNBA, i la veritat és que són models a seguir perquè a més és gent súper esportista, que és el que a mi m’agrada no? i que el perfil de l‟àrbitre sigui també molt esportista.

Article escrit per Guillem Bastida, Greta Armengol, Razan Alilouch, Ton Casanoves i Nomedya Benamar de la revista Vedruna Escorial Vic Report que forma part del projecte Revista Escolar Digital (RED). RED és una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes.

 Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -