Què va passar a Txernòbil?
A Txernòbil va tenir lloc el pitjor accident nuclear de la història, un desastre que va transformar per sempre la nostra comprensió dels riscos de la radioactivitat per al medi ambient i la salut humana
Què va passar?
La central nuclear de Txernòbil és a l’actual Ucraïna, tot i que en aquella època formava part de la Unió Soviètica. Durant la nit del 26 d’abril de 1986, els operaris de la central estaven duent a terme una prova de seguretat quan un dels reactors es va sobreescalfar de forma descontrolada. Aquest va ser l’inici del desastre.
El sobreescalfament va provocar dues explosions d’una gran violència que van fer saltar pels aires la tapa del reactor, de 1.200 kg. Tot seguit, es va declarar un incendi en aquest reactor fallit. La columna de fum que s’elevava des de la central contenia gasos amb nivells molt alts de radioactivitat, fet que agreujava enormement la gravetat de l’accident. El núvol radioactiu originat a Txernòbil es va dispersar ràpidament per l’atmosfera i va afectar, amb intensitats diverses, nombrosos països de la regió.
Efectes immediats de l’accident
Mentre es treballava per a extingir l’incendi, milers de persones de les poblacions properes van haver de ser evacuades. A Txernòbil només hi van quedar els treballadors i els tècnics encarregats de netejar la zona i descontaminar-la. Es va crear així una zona d’exclusió, a la qual no podia accedir ningú sense autorització. Avui, continua vigent.
L’explosió va causar la mort immediata de dos treballadors de la central, però el nombre de víctimes mortals es van elevar ràpidament per l’alt nivell de radioactivitat. Els més exposats van ser els operaris de la central i els bombers que van intervenir per extingir l’incendi del reactor. Més d’un centenar de persones van haver de ser hospitalitzades pels efectes de la radiació, i una trentena va morir al cap de poques setmanes.
L’impacte de la radiació
Els efectes d’un accident nuclear d’aquesta magnitud s’estenen molt més enllà en el temps. La dispersió del núvol radioactiu i l’alta exposició que van tenir algunes persones van provocar nombroses morts indirectes derivades de Txernòbil. Els alts nivells de radiació s’associen a un augment del risc de desenvolupar càncer. Segons les investigacions més exhaustives, si s’hi inclouen aquests casos, la xifra total podria arribar a unes 4.000 víctimes.
Ucraïna, Bielorússia i Rússia van ser els països on més va afectar el núvol radioactiu. La pluja àcida que es va generar per aquestes circumstàncies va multiplicar els efectes tòxics de l’accident. L’explosió del reactor va alliberar una radioactivitat 400 vegades més gran que la bomba atòmica d’Hiroshima.
Les causes de l’accident
L’accident es va produir per la suma de factors de risc. La Unió Soviètica no comptava amb un organisme regulador de les centrals nuclears, com sí que hi havia en altres països amb plantes d’energia nuclear. Faltaven recintes de contenció i mesures preventives a la central, i els operaris del torn de nit no tenien formació ni experiència.
El desastre nuclear també es pot interpretar en clau internacional. Eren anys de Guerra Freda entre la Unió Soviètica i els Estats Units. En aquell context, i en un moment de clara decadència, la Unió Soviètica va intentar minimitzar i ocultar la gravetat de l’accident en un primer moment, però aviat va resultar impossible continuar amagant-ne l’abast.
Les lliçons de Txernòbil
L’accident de Txernòbil va evidenciar els perills potencials de l’energia nuclear i els efectes de la radioactivitat. Arran del desastre, els protocols de seguretat a les centrals de tot el món es van reforçar. Les mesures en aquest sentit són més estrictes avui dia i estan estandarditzades arreu del món.
Els ciutadans van ser més conscients també dels perills de l’energia nuclear i van sorgir més veus contra aquest tipus de central energètica a països de tot el món. Alguns estats han apostat des d’aleshores per abandonar l’energia nuclear, en bona part també per l’impacte mediambiental dels residus que genera.
Un efecte inesperat de Txernòbil ha estat la recuperació de la flora i fauna de la zona d’exclusió. Amb nivells de radiació gradualment més baixos, aus, mamífers, plantes i fongs s’han adaptat al terreny i viuen en un ecosistema que porta quaranta anys sense presència humana.