El compositor rus va marcar un abans i un després en la forma d’escriure música clàssica
De la glòria al rebuig hi ha un pas. El compositor rus Ígor Stravinski (1882-1971) va conèixer ambdues facetes en la seva carrera artística: els líders polítics del règim comunista el van lloar i repudiar per igual. No obstant, va fer una aportació immensa a la cultura russa i a tota la música del segle XX.
Parlar de l’obra de Stravinski és com voler abastar el cel amb una sola mirada. No obstant això, hi ha dos períodes destacables a la carrera de Stravinski que queden reflectits en dues de les seves obres més importants: L’ocell de foc (1910) i La consagració de la primavera (1913).
Un alumne brillant
La seva carrera va començar amb només 20 anys, quan es va convertir en alumne del mestre més reconegut de l’època: Nikolai Rimski-Kórsakov.
Stravinski de seguida va destacar entre la resta d’estudiants i va cridar l’atenció del ric empresari Serguei Diaguilev, fundador de la companyia de Ballets Russos. Diaguilev li va encarregar el seu primer ballet, que Stranvinski va estrenar amb tots els honors a París i amb una gran ovació del públic.
El ballet de L’ocell de foc va tenir molt èxit i una gran influència en la cultura popular russa. La seva carrera prometia: Stranvinski estava destinat a ocupar un lloc entre els estels de la música clàssica.
El ballet més destrossador
Com a bon transgressor, Stravinski va voler trencar els límits de la música romàntica i sortir dels ritmes establerts. Tres anys després del seu gran èxit, va crear el ballet de La consagració de la primavera.
Segons ell mateix, la seva intenció en estrenar aquesta obra era “engegar-ho tot a rodar”. I ho va aconseguir. En el teatre va haver-hi baralles entre els espectadors i la policia va haver d’intervenir i vigilar perquè l’obra pogués continuar.
Què tenia de rar aquest ballet? Si una melodia té ritmes parells o imparells, Stravinski jugava a capgirar-ho tot i fer que la música transmetés bellesa enmig del caos, una cosa difícil d’entendre en aquella època. Per exemple, si un fagot tenia un límit, ell componia perquè es trenqués fins a semblar que desafinava. La coreografia de les ballarines tampoc va passar desapercebuda.
No és d’estranyar que s’escoltessin xiulets tan bon punt començava la música: el públic pensava que era una mala interpretació abans d’adonar-se que estaven presenciant un moment històric.
L’èxit a l’exili
Poc després d’estrenar La consagració de la primavera va començar la Primera Guerra Mundial a Europa (1914-1918) i, al cap d’uns anys, la Revolució Russa (1917).
Vladimir Lenin va descobrir que el teatre era un mètode ideal per a l’educació de masses, per la qual cosa va signar un decret que obligava a cada obra artística a passar per la supervisió del govern.
Tota persona o obra que no fos afí al règim era declarada “enemiga del poble”. Diversos artistes russos van ser condemnats a l’oblit: Stravinski, Prokófiev, Rachmaninov o Txaikovski, l’orgull nacional de la música clàssica, no van tornar a sonar als teatres i tothom que s’atrevís a interpretar-ne alguna obra era enviat a Sibèria.
Stravinski es va exiliar a Suïssa i França, però no va ser fins que es va traslladar als Estats Units quan va tornar a brillar al món de la música. Fins i tot va col·laborar amb Disney: la pel·lícula Fantasia de 1940 té un curt amb la música de La consagració de la primavera. I el seu nom està en un estel al passeig de Hollywood.
"No basta con oír la música; además hay que verla."
Igor Stravinsky. pic.twitter.com/jZLoS3Sl6n
— Ernesto Monsalve (@MonsalveErnesto) October 20, 2017
Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.
