Carmen Álvarez, de 76 anys, relata la seva història
Antia Gallego, Martina Buch, Aleix Viada i Mireia Pons de la revista INS Jaume Almera Report. Aquest article ha estat elaborat per un equip d’estudiants amb la col·laboració de periodistes de Junior Report.
Carmen Álvarez va néixer a Galícia durant la postguerra que va sorgir de la Guerra Civil Espanyola. A l’entrevista que ens ha concedit parla de tota la seva vida, des de la seva infància feliç al camp fins a l’actualitat. També mostra la seva opinió sobre les diferències entre el seu estil de vida i l’estil de vida dels adolescents d’avui en dia.
Com va ser la teva infància?
El que més recordo de la meva infància és anar al col·legi i a catecisme tots els divendres i que quan venia d’escola potser havia d’anar a sembrar creïlles, blat amb el meu pare, anar a buscar les vaques i tallar els naps i les cols perquè els porcs menjaren. Normalment, abans dels menjars anava amb la meva germana i la meva mare a la font a buscar aigua.
Quines dificultats presentava el dia a dia de la teva família?
La veritat mai hem tingut cap mena de problema familiar. El meu pare treballava fora sempre i la meva mare li acompanyava al camp. En ser la xicoteta de vuit sempre he estat molt cuidada, tots els meus germans (inclosa jo) ens organitzàvem per a fer les tasques, els meus germans també em van ensenyar les vocals, sumar, restar i multiplicar a les nits just abans d’anar-me’n a dormir.
Amb quants anys vas marxar de casa?
Me’n vaig anar de casa amb divuit anys, perquè tots els meus germans se n’havien anat.
I quan ho vas fer, a on vas anar?
Vaig ser a Oviedo, vivia en uns pisos al Carrer Jovellanos que en aquell moment es consideraven de luxe i jo no estava gens acostumada a això.
Quines sensacions et provoca rememorar aquells temps?
Molta enyorança fins i tot tristesa. Perquè allà un no coneixia la tristesa, vivies al camp, al teu aire. La meva infància va ser molt feliç perquè sempre vaig fer el que vaig voler, fins i tot les teves obligacions es convertien en un esdeveniment social.
Amb què et diverties?
Em divertia amb les meves amigues del poble i del col·legi. Tots els diumenges anàvem a missa i quan acabava anàvem a un ball que s’organitzava a la plaça de davant de l’església, allà passàvem les hores.
Quan vas començar a treballar?
Vaig començar a treballar amb dinou anys a Barcelona, en un taller de veles de vaixells, salvavides, etc.
Quins regals rebies per Nadal o pel teu aniversari?
Durant la meva infància mai vaig rebre res, érem una família molt gran amb molts germans, així que mai celebràvem res. Com a molt, si aquell dia tenia temps, la meva mare feia alguna cosa de menjar fora de l’habitual, un rosco, una “bica”, una empanada… depèn del que hi hagués per casa.
De petita, que volies ser de gran?
Jo de xicoteta volia ser modista, sempre em vaig voler dedicar a això, un dels meus germans més majors era dels millors sastres de la zona, per això jo sempre vaig saber cosir des de xicoteta, i m’agradava molt que el meu germà m’ensenyés.
Que opines sobre les diferències dels nens d’avui en dia als nens de la teva generació?
Crec que són com el blanc i el negre. Els xiquets d’avui en dia estan acostumats a una vida molt còmoda. Per exemple quan jo acudia a una festa, era una festa del treball. La festa de la recollida del blat, la festa del rostit de les castanyes, la festa de la matança… Havíem de treballar per a celebrar. Ara el jovent esteu tot el dia a casa per a després a la nit sortir de festa, realment això a la meva època era inimaginable. Som pols oposats.
“Havíem de treballar per a celebrar. Ara el jovent esteu tot el dia a casa per a després a la nit sortir de festa, realment això a la meva època era inimaginable”
Carmen Álvarez
