Iñigo Errejón dimiteix després de les acusacions per violència masclista

El portaveu de Sumar al Congrés anuncia que deixa la política institucional després que diverses dones afirmessin haver patit maltractament per part seva

Iñigo Errejón ha anunciat la renúncia de tots els seus càrrecs de la política institucional. El polític espanyol era fins ara portaveu de Sumar al Congrés dels Diputats, el partit d'esquerres que forma part del govern de coalició que lidera actualment l'executiu espanyol al costat del Partit Socialista (PSOE). 

La seva decisió de dimitir l'ha compartida a través d'una declaració al seu perfil de X (abans Twitter), on ha explicat que el ritme i l'estil de vida que requereix treballar a la primera línia política ha desgastat la seva “salut física, salut mental i estructura afectiva i emocional”.

La dimissió ha arribat després que diverses dones hagin denunciat públicament haver estat víctimes de violència masclista i haver patit maltractament i assetjament per part del polític. 

La notícia s'ha viralitzat després que la periodista Cristina Fallarás compartís al seu Instagram una publicació que recollia una denúncia anònima d'una dona que narrava els episodis de violència a les mans d'“un polític que viu a Madrid”. La dona el definia com “un maltractador psicològic, un veritable psicòpata, un monstre”.

D'aquest cas se n'han fet ressò ràpidament altres usuaris en xarxes socials, que han assenyalat directament Errejón com el protagonista del relat. No és la primera vegada que acusen el polític d'un cas així: el juny del 2023, una altra usuària anònima va denunciar a través d'un fil a X haver patit un episodi d'assetjament per part d'ell. El fil va ser finalment eliminat. 

Segons ha confirmat Fallaràs al diari Público, com a mínim vuit dones més s'hi han posat en contacte per denunciar els abusos patits per part d'Errejón. Els testimonis apunten a comportaments sexuals que denoten una posició d'abús de poder i maltractament psicològic. 

L’actriu Elisa Mouliaá és una de les afectades i ja ha presentat la seva denúncia davant la policia per assetjament sexual.

Trajectòria política d'Errejón

La notícia sobre la dimissió d'Errejón ha omplert tots els titulars dels mitjans de comunicació per la rellevància que tenia aquest personatge a la política espanyola. Fins ara, el polític treballava com a diputat del Congrés, on exercia com a portaveu de Sumar.

Íñigo Errejón va estudiar Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid, on va començar el seu fort compromís i activisme polític amb els moviments socials d'esquerra. La seva ideologia el va portar, juntament amb altres polítics com Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero, a fundar Podemos el 2014. 

Aquest partit polític buscava canalitzar l'inconformisme ciutadà després de la crisi econòmica del 2008, així com les idees del moviment 15M. Aquesta mobilització social reclamava una democràcia més participativa allunyada del bipartidisme que hi havia aleshores a Espanya, liderat pel Partit Socialista (PSOE) i el Partit Popular (PP). 

A les eleccions generals de 2015, Podemos va aconseguir convertir-se en la tercera força política d'Espanya. No obstant això, les diferències ideològiques entre Iglesias i Errejón van començar a ser cada cop més evidents. El 2019, Errejón va ser convidat per Manuela Carmena, aleshores alcaldessa de Madrid, a liderar la candidatura del partit Más Madrid per a les eleccions autonòmiques madrilenyes aquell any. 

La seva acceptació va marcar una ruptura definitiva amb Podemos. Aquell mateix any, Errejón va decidir liderar el seu propi projecte en l'àmbit espanyol amb la creació de Más País, un partit que buscava consolidar-se com una alternativa d'esquerres. Aquest partit va acabar integrant-se a la coalició electoral Sumar a les eleccions generals del 23 de juliol del 2023.

Durant la seva trajectòria política, Errejón ha estat un dels principals defensors de la renda bàsica universal, la jornada laboral de quatre dies i una transició ecològica justa per combatre el canvi climàtic. A més, sempre ha defensat la importància del moviment feminista i ha criticat la violència contra les dones.

Les acusacions contra Errejón demostren que la violència masclista no entén d'ideologia.

El record del #MeToo

Les acusacions contra Errejón no són un cas aïllat, sinó que s'emmarquen en una problemàtica estructural que afecta dones de tot el món. De forma recurrent, veiem als mitjans de comunicació com la violència masclista continua present a tots els sectors de la societat.

Un dels casos més populars recentment és el petó que Luis Rubiales, l'aleshores president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), va fer a la futbolista Jenni Hermoso durant el Mundial de futbol femení 2023. La notícia va posar sobre la taula els problemes d'abús de poder que pateixen les dones i la importància del consentiment. 

En l'àmbit de la sexualitat, el consentiment és l'acord que ha d'existir entre les persones per poder fer una activitat sexual (coit, sexe oral, petons, carícies…) de manera lliure i conscient, sense pressions ni coerció. En aquest sentit, és fonamental saber que l'absència d'un “no” no vol dir “sí”. 

A Espanya, la llei del ‘només sí és sí’ estableix que únicament s'entendrà que hi ha consentiment quan s'hagi manifestat lliurement mitjançant actes que expressin de manera clara la voluntat de la persona. Les conductes sexuals que es realitzin sense consentiment es consideren agressions i tenen la seva corresponent sanció. 

Aquest tipus d'acusacions contra personatges poderosos (Errejón era un polític important, Rubiales tenia un alt càrrec en una de les institucions futbolístiques més rellevants) recorden al moviment #MeToo. Aquest moviment va sorgir el 2017 després de les acusacions d'assetjament i abusos sexuals en contra de Harvey Weinstein, productor i magnat de Hollywood. 

Milions de dones de tot el món van compartir la seva pròpia història com a víctimes d'assetjament a les xarxes socials utilitzant el hashtag #MeToo. El 2020, Weinstein va ser condemnat a vint-i-tres anys de presó: una fita simbòlica que va demostrar que les figures de poder també poden rendir comptes davant la justícia.