‘Frankenstein’ de Guillermo del Toro: una nova adaptació del clàssic de Mary Shelley
El director mexicà presenta una versió del clàssic literari, amb Oscar Isaac i Jacob Elordi com a protagonistes, en una pel·lícula que explora la creació, la soledat i els límits de la ciència
El director mexicà Guillermo del Toro ha estrenat la seva nova pel·lícula, Frankenstein, una versió de la famosa història creada fa més de 200 anys per l’escriptora anglesa Mary Shelley. El film va arribar als cinemes el 18 d’octubre i es podrà veure a Netflix a partir del 7 de novembre, després de Halloween.
La pel·lícula està protagonitzada per Oscar Isaac, que interpreta el doctor Victor Frankenstein, i per Jacob Elordi, que dona vida a la criatura. També hi participen Mia Goth, Christoph Waltz i David Bradley. Aquesta adaptació presenta una versió més poètica i emotiva de la història. Frankenstein és aquí un científic i artista obsessionat amb crear vida a partir de cossos morts, i ofereix una nova lectura sobre la creació i la soledat, dos temes centrals en la filmografia del director.
Del Toro, conegut per pel·lícules com El laberinto del fauno o La forma del agua, ha confessat que aquesta era una de les pel·lícules que somiava fer des de petit. Després d’anys de projectes frustrats i retards de producció, ha pogut finalment completar el que considera la seva obra més personal.
Mary Shelley, l’autora que va escriure Frankenstein en un joc d’escriptors i amb la influència d’una mare feminista
La novel·la original Frankenstein o el modern Prometeu es va publicar l’any 1818. La seva autora, Mary Shelley, tenia només 18 anys quan va escriure la història. Va ser durant unes vacances d’estiu a Suïssa, el 1816, quan ella, el seu marit Percy Shelley i el poeta Lord Byron van fer una juguesca per escriure el relat més terrorífic.
Mary es va inspirar en experiments científics reals de l’època, com els de Luigi Galvani, un metge italià que havia descobert que l’electricitat podia fer moure músculs d’animals morts. Aquella idea la va portar a imaginar un científic capaç de donar vida a un cos creat amb parts de cadàvers.
Quan va tornar a Anglaterra, Shelley va desenvolupar aquella idea fins a convertir-la en una novel·la. Al segle XIX, no existia pràcticament cap precedent de dona que hagués publicat llibres, i per això Shelley no va firmar la primera edició de l’obra. Més endavant, la va reescriure amb el seu nom.
Filla de l’escriptora i filòsofa Mary Wollstonecraft, una de les pioneres del feminisme, Shelley va créixer envoltada d’idees sobre llibertat i igualtat. Tot i que Shelley no va conèixer la seva mare —va morir poc després de néixer—, sempre va sentir la seva influència. En la seva obra, també hi apareixen temes com la llibertat, la responsabilitat i la recerca del coneixement. Per això Frankenstein és molt més que una història de terror: parla dels límits de la ciència i de la necessitat de respectar la vida.
Amb el temps, el llibre s’ha convertit en una de les històries més importants de la literatura universal i en un símbol del romanticisme, un moviment que valorava la imaginació, la natura i les emocions.
Les adaptacions de Frankenstein han mantingut viu el mite
Des que es va publicar fa més de dos-cents anys, Frankenstein ha tingut centenars d’adaptacions. De pel·lícules se n’han publicat més d’una cinquantena. Les més recordades són les de la dècada de 1930 dirigides per James Whale, Frankenstein (1931) i La novia de Frankenstein (1935), amb Boris Karloff com a protagonista. El seu rostre quadrat i les cicatrius al front van definir la imatge clàssica del “monstre” fins avui. També se’n va fer una versió paròdia de terror, amb El jovencito Frankenstein, dirigida per Mel Brooks (1974).
El mite es va reinventar el 1994 amb Mary Shelley’s Frankenstein, dirigida i protagonitzada per Kenneth Branagh, que va oferir una versió més fidel a la novel·la original. Des d’aleshores, la criatura ha tornat una i altra vegada: en sèries, musicals, còmics i fins i tot videojocs.
Ara, amb la visió de Guillermo del Toro, el mite de Frankenstein ressuscita una vegada més per recordar-nos que, dos segles després, les preguntes de Mary Shelley sobre la vida, la ciència i els límits humans, que continuen igual de vives.