El feixisme italià i el nazisme alemany van dedicar molts esforços a controlar els mitjans de comunicació perquè les seves idees arribessin a tota la població
Quan els camps de concentració nazis van ser alliberats a la fi de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el món sencer va descobrir els veritables horrors del règim d’Adolf Hitler. També va ser llavors quan molts alemanys es van adonar d’allò que s’amagava darrera de la ideologia del nazisme.
La propaganda va ser un element clau perquè el nazisme i el feixisme poguessin difondre les seves idees polítiques.
Per això, des que va arribar al poder, tant Adolf Hitler com Benito Mussolini van centrar els seus esforços en controlar els mitjans de comunicació. Així podien manipular l’opinió pública i difondre determinades idees entre la població.
A Alemanya, Adolf Hitler va crear el Ministeri de Propaganda i va posar-hi a Joseph Goebbels al capdavant per controlar qualsevol publicació, fossin llibres o diaris. Un dels primers passos va ser limitar la llibertat de premsa.
El control dels missatges i la propaganda permetia reforçar el suport popular al règim i censurar qualsevol veu discordant. D’aquesta manera realçaven la imatge de superioritat dels seus líders, que es convertien en dictadors.
Censura sobre els mitjans i publicacions
La publicació de llibres també estava sotmesa a un estricte control: la censura eliminava tot allò que no coincidís amb les idees del règim. Només es podien reeditar o publicar els llibres autoritzats per l’Estat, una regulació que també es va aplicar al cinema o a les belles arts.
Com a conseqüència, molts artistes i intel·lectuals es van veure obligats a marxar del país perquè no podien treballar, es negaven a fer-ho sota aquestes restriccions o estaven amenaçats.
La dictadura nazi va arribar a fomentar la crema de llibres d’autors jueus o publicacions que anaven en contra de la idea de la superioritat de la raça ària que promulgava Hitler.
Periodistes controlats amb lupa
A Alemanya, els periodistes eren considerats empleats de l’estat i el govern nazi s’encarregava de triar a qualsevol persona que pogués escriure o il·lustrar publicacions en sèrie.
Aquest sistema estava inspirat en la dictadura italiana, on només podien treballar els periodistes devots al règim i que estaven inscrits en el Sindicat Nacional Feixista de periodistes.
A més, conscient que els mitjans de comunicació no estaven a l’abast de tothom, el govern alemany va col·locar altaveus en zones públiques, fàbriques i escoles perquè les emissions fossin escoltades per tota la població.
‘Mein Kampf’: la biografia d’un dictador
Les idees de Hitler i del nazisme van ser publicades en el llibre Mein Kampf [La meva lluita] el 1925, molt abans que Hitler guanyés les eleccions i arribés al poder.
En el llibre, Hitler es presenta com un “superhome” de la raça ària (la raça superior a la qual pertanyen tots els alemanys, segons les seves idees) i dona mostres del seu odi cap als jueus, als quals considera enemics d’Alemanya.
Es tracta d’una de les publicacions més controvertides de la història, ja que en alguns casos s’ha convertit en una obra de culte cap al dictador. El llibre va estar prohibit durant anys en diversos països que havien estat atacats pel règim nazi.
En els primers anys de la publicació, el llibre no va tenir massa èxit. No obstant això, quan Hitler va arribar al poder les vendes es van disparar i es va vendre un milió d’exemplars.
La publicació del llibre sempre ha estat legal a Alemanya, encara que estava prohibit comercialitzar-lo fer apologia de la guerra o de l’odi racial. També estava prohibit fer còpies del llibre fins a l’abril de 2015, quan es van complir 70 anys de la mort de Hitler i la seva obra va passar a ser de domini públic.
Junior Report ofereix aquest recurs gratuït durant l’època de confinament. Descarrega el pla de teletreball.
