Deu anys després de la revolució contra el règim de Baixar al-Assad, el conflicte sembla estancat i el país pateix una greu crisi econòmica
Aquest mes fa deu anys de l'inici de la revolució i la posterior guerra a Síria. El conflicte va començar com un enfrontament entre el règim dictatorial de Baixar al-Assad i diversos grups opositors que reclamaven més democràcia, oportunitats econòmiques i justícia social. Malgrat això, amb el pas del temps s'ha convertit en una guerra en la qual s'enfronten grups molt diversos amb el suport de diferents països estrangers.
El 6 de març del 2011 un grup d'adolescents van ser detinguts a la ciutat de Deraa, al sud-oest de Síria, per pintar un grafiti contra el règim d'Al-Assad. En aquell moment, a diversos països de l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica ja s'havia iniciat la Primavera Àrab: una sèrie de mobilitzacions que reclamaven més drets democràtics a Tunísia, Líbia, Egipte o el Iemen.
La indignació per les tortures a les quals van ser sotmesos els joves de Deraa va encendre l'espurna de la revolució i les protestes es van estendre a les principals ciutats de Síria, com Homs, Alep i Damasc, la capital del país. El règim d'Al-Assad va reaccionar amb una forta repressió, arrestant i assassinant a centenars de persones.
La Primavera Àrab havia arribat a Síria, però aviat es convertiria en una de les guerres més complexes i sagnants del món. Després de 10 anys de conflicte, Síria pateix una greu crisi econòmica, amb una societat dividida i més de 12 milions de persones obligades a deixar les seves llars i desplaçar-se dins o fora del país, segons dades de l'Agència de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).
L'Observatori Sirià pels Drets Humans, una ONG contrària al règim d'Al-Assad i que segueix l'evolució del conflicte, calcula que prop de 600.000 persones han mort durant el conflicte.
L'auge de l'islamisme radical
Després dels primers enfrontaments el 2011, l'oposició a Al-Assad es va anar dividint i radicalitzant, donant lloc a nombrosos grups rebels que lluitaven contra el règim, però també entre ells. En aquest context va créixer la influència de grups islamistes radicals, que sovint comptaven amb finançament i armes de les monarquies del Golf Pèrsic, com l'Aràbia Saudita o Qatar.
Al principi de la guerra, tant aquests països àrabs com la comunitat internacional (en particular la Unió Europea, els Estats Units i Turquia) es van posicionar a favor dels rebels i en contra del règim d'Al-Assad, encara que sense intervenir-hi directament. No obstant això, la radicalització d'alguns grups opositors va fer que aquests països moderessin el seu suport als rebels, sobretot a partir del 2013, amb la irrupció del grup terrorista Estat Islàmic (Daesh, en àrab).
L'Estat Islàmic va arribar a controlar grans parts de Síria i l'Iraq entre el 2014 i el 2017, i va atreure a milers de combatents de tot el món (sobretot de Rússia, Europa i altres països d'Orient Mitjà i Nord d'Àfrica) que es van unir a la seva causa en la guerra siriana.
Durant la seva expansió, Daesh va arrasar centenars de poblacions i monuments històrics de l'època pre-islàmica i va intentar eliminar diferents grups ètnic-religiosos que considerava heretges, com els iazidites. L'Estat Islàmic també va perpetrar nombrosos atacs terroristes a països de tot el món, incloent-hi ciutats europees com París, Brussel·les o Londres.
Una guerra internacionalitzada
La por que l'Estat Islàmic arribés a controlar tot Síria va fer que els Estats Units i alguns països europeus, com França i el Regne Unit, intervinguessin al conflicte a partir del 2014. Aquests països van començar a bombardejar el Daesh mentre donaven suport a grups rebels moderats com les milícies kurdes, que també lluitaven contra l'Estat Islàmic.
Això va provocar que Rússia i l'Iran, aliats internacionals d'Al-Assad, intervinguessin en el conflicte per fer costat al règim. Com a conseqüència, Síria es va convertir en el tauler de joc de la geopolítica global.
A partir del 2016, el règim va anar recuperant territori i els grups rebels es van anar afeblint a causa de les divisions internes. Els kurds, amb el suport dels Estats Units, van combatre l'Estat Islàmic fins a arrabasar-los tots els territoris el 2019. D'altra banda, Turquia va iniciar una sèrie d'operacions militars per ajudar els rebels, encara que la seva motivació real era reduir la influència dels kurds, amb els qui manté un conflicte des de fa dècades.
Els últims anys, la Guerra de Síria ha entrat en una fase d'estancament. El règim d'Al-Assad controla gran part del país i cada cert temps llança ofensives contra els rebels, que s'han vist reduïts a la regió d'Idlib, a l'extrem occidental de la frontera amb Turquia.
La Guerra de Síria ha demostrat ser molt complexa perquè s'hi barregen tensions socials, econòmiques, polítiques, ètniques i religioses. Totes les iniciatives de pau liderades per les Nacions Unides, els Estats Units i la Unió Europea han fracassat. En canvi, la guerra ha suposat una oportunitat perquè països com Turquia, Rússia i l'Iran augmentin la seva influència a Orient Mitjà i en la política internacional.
Síria: Un país de refugiats
Com sol succeir en totes les guerres, la població civil és qui més sofreix el conflicte. Després de 10 anys de conflicte, el 80% de la població siriana viu en situació de pobresa i més d'11 milions de persones necessiten ajuda humanitària urgent.
Més de la meitat de la població siriana ha hagut de desplaçar-se i abandonar les seves llars. Segons dades d'ACNUR, 6,6 milions de persones s'han desplaçat internament dins de Síria, mentre que 5,6 milions han hagut d'abandonar el país i viuen com a refugiats en països veïns com Turquia, Líban o Jordània, que no compten amb les condicions adequades per a acollir-los.
Segons l'ONG Save the Children, més de la meitat dels nens i nenes sirians no van a classe, posant en risc no sols la seva educació sinó el futur d'un país llastrat per la guerra i la crisi econòmica i ara també pels efectes de la pandèmia de covid-19.
Cristina Sala i Soler és assistent de comunicació al Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB) i doctoranda de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on també imparteix classes de Relacions Internacionals.
