2 febrer 2023
spot_img
2 febrer 2023
spot_img

A qui pertanyen els planetes i les estrelles?

L’augment de missions i projectes en l’espai exterior fa que sigui necessari regular aquest tipus d’activitats a arreu del món

Al llarg de la Història, l’ésser humà ha aconseguit conquerir tots els espais que l’envolten. Primer va ser la superfície de la terra, imprescindible per conrear aliments, construir ciutats i desenvolupar noves civilitzacions.

Més tard, amb l’expansió del comerç, els països es van repartir els mars i oceans i, en l’actualitat, hi ha una legislació específica que regula les activitats de l’espai marítim.

Fa poc més d’un segle, amb l’aparició dels vehicles i el transport aeri, els països es van veure obligats també a regular l’espai aeri. Però, què passa amb les expedicions a l’espai exterior?

En l’actualitat hi ha diverses agències espacials i institucions com l’Organització de les Nacions Unides (ONU) que treballen per explorar l’espai. No obstant això, no existeix una organització global amb l’autoritat suficient per regular l’activitat que es realitza en l’espai exterior.

 

Un tractat d’una altra època

El Tractat de l’espai ultraterrestre (TEU) de les Nacions Unides recull els principis jurídics en els quals s’han de basar les activitats a l’espai exterior.

La primera versió d’aquest document va ser aprovat l’any 1967, en plena cursa espacial entre els Estats Units i la Unió Soviètica. L’objectiu era garantir que l’exploració i l’ús de l’espai ultraterrestre es realitzés en benefici de tota la humanitat.

No obstant això, tot i que el TEU contempla temes importants com la conservació de l’espai i el medi ambient, ha quedat desfasat.

“Les regulacions són insuficients i ambigües per a les activitats espacials més noves, com la mineria lunar i d’asteroides o la posada en òrbita de satèl·lits artificials“, opina Patricia Sánchez-Blázquez, professora del departament de Física de la Terra i Astrofísica de la Universitat Complutense de Madrid (UCM).

El tractat tampoc prohibeix les activitats militars dins de l’espai, a excepció de la col·locació d’armes de destrucció massiva.

Sánchez-Blázquez considera que la llei sobre l’espai ultraterrestre hauria d’actualitzar incloent requisits com:

– La no explotació de l’espai amb fins comercials.

– La prohibició de reclamar sobirania sobre qualsevol objecte ultraterrestre.

– La cura de l’atmosfera terrestre.

– La regulació dels objectes posats en òrbita terrestre, posant un límit al nombre de satèl·lits per no generar escombraries espacials.

 

Un excés de satèl·lits comercials?

Actualment, el llançament de satèl·lits comercials no està subjecte a cap regulació internacional. Per posar-los en òrbita, tan sols cal demanar permís a l’agència nacional corresponent.

Com a conseqüència, diverses iniciatives privades han posat en òrbita centenars de satèl·lits a distàncies molt baixes per oferir internet a zones despoblades de la terra, incloent-hi els oceans. Alguns exemples són el projecte Starlink, del físic multimilionari Elon Musk, o Loon, un projecte de Google.

Aquestes iniciatives tenen una part positiva, com és proporcionar connexió a internet a zones remotes. Però també tenen els seus desavantatges.

“La posada en òrbita de milers de satèl·lits comercials que generen escombraries espacials està afectant les dades científiques preses des d’observatoris d’arreu del món”, afirma Sánchez-Blázquez.

 

Cap a un acord global

Per a la comunitat científica, aconseguir un acord polític global és imprescindible per preservar el cel. D’aquesta manera, les futures generacions podran gaudir i conèixer el firmament com s’ha fet durant mil·lennis.

“Cada mostra que puguem obtenir d’un objecte fora del nostre planeta ens ofereix molta informació sobre els nostres orígens que hauria de ser accessible a tots els científics de la planeta”, conclou la professora.

Junior Report ofereix aquest recurs gratuït durant l’època de confinament. Descarrega el pla de teletreball.

 

 

 

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -