22 maig 2024
spot_img
22 maig 2024

Burgesos contra obrers: mig segle de violència

Treballadors i propietaris de les fàbriques van recórrer a la violència per defensar els seus interessos en una època convulsa

El 1871, les classes populars de París es van rebelar contra les elits i van instaurar un govern que defensés el bé comú: l’anomenada Comuna de París va intentar aconseguir una societat més justa i democràtica. L’experiment va durar dos mesos i va acabar malament. La repressió contra els treballadors va ser brutal i milers de revolucionaris van ser executats i empresonats. 

Si bé la Comuna havia demostrat que el proletariat podia plantar cara a la classe dominant, també va quedar clar que els rics comptaven amb el suport de les autoritats per defensar els seus interessos. En aquella lluita, uns i altres recorrerien a la violència. I Catalunya no seria una excepció.

De la “propaganda pel fet” als atemptats

A finals del segle XIX, es va fer popular la teoria de la propaganda pel fet: una estratègia impulsada per la part més radical del moviment obrer, que creia que les accions directes podien tenir més impacte que no pas repartir pamflets o fer discursos. Aquestes accions no tenien per què ser violentes, però alguns sectors de l’anarquisme defensaven que la violència estava del tot justificada si era per combatre els abusos de la burgesia.

Barcelona va viure diversos atemptats. Segurament el més conegut és el que Santiago Salvador va perpetrar el 7 de novembre del 1893 al Liceu, un teatre molt freqüentat pels burgesos. L’anarquista va llançar dues bombes sobre la platea. Una d’elles va explotar i va matar 20 persones que estaven veient l’òpera.

Un altre atemptat destacat és el que va tenir lloc a la processó del Corpus del 1896, al carrer dels Canvis Nous. Va fer 12 morts. No està clar qui el va cometre, però les autoritats ho van aprofitar per reprimir amb duresa l’anarquisme a la ciutat. Centenars de persones van ser detingudes; molts van ser torturats i jutjats sense cap mena de garantia jurídica i cinc d’ells van ser executats. Aquell episodi, l’anomenat Procés de Montjuïc, va minvar les forces de l’anarquisme barceloní. Però no acabaria amb ell ni de bon tros.

La Setmana Tràgica

El 1909, el govern espanyol va decidir enviar a la Guerra del Marroc (1909-1910) els soldats que estaven a la reserva. Si el soldat tenia prou diners, podia pagar una taxa que l’alliberava d’anar al front. Però les famílies més modestes no s’ho podien permetre. En aquella època, moltes llars depenien dels sous dels homes: si ells marxaven, es quedarien sense ingressos (moltes dones també treballaven a les fàbriques, però amb un sou no n’hi havia prou per sobreviure). Per això moltes dones es van rebel·lar contra aquella política militar injusta.

Aviat la ciutat es va omplir de barricades, uns parapets improvisats al mig del carrer, construïts amb llambordes i altres objectes pesats, que servien per dificultar el pas de les forces de l’ordre. Durant aquella revolta del 1909, que després seria coneguda com “La Setmana Tràgica”, es van aixcecar 250 barricades als carrers de la ciutat. Des de llavors, la ciutat seria coneguda com la Rosa de Foc.

Els obrers protestaven contra el servei militar, però també contra l’Església. Feia temps que veien aquesta institució amb desconfiança perquè combatia el sindicalisme, controlava l’educació a través de les escoles i, sobretot, es posava de part dels poderosos. Per això la principal acció de protesta durant la Setmana Tràgica va ser la destrucció d’esglésies i convents: se’n van cremar una vuitantena.

El pistolerisme

Un altre període sagnant de la lluita entre burgesos i proletaris va tenir lloc els anys previs a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). La Confederació Nacional del Treball (CNT), un dels principals sindicats que defensava els drets dels treballadors, va créixer molt durant la dècada del 1910. La burgesia veia aquest sindicat com una amenaça per als seus interessos i, per contrarrestar les accions de la CNT, l’any 1919 va crear la Federació Patronal

Aquesta organització servia els interessos dels burgesos i propietaris de les fàbriques i va posar en pràctica una nova forma de repressió contra el moviment obrer: el pistolerisme. Es tractava de dur a terme assassinats de líders obrers destacats per fer retrocedir la lluita i les reivindicacions dels treballadors. Víctimes del pistolerisme van ser el polític i advocat Francesc Layret, pioner del dret laboral, assassinat el 1920; o el líder anarcosindicalista Salvador Seguí, a qui van matar el 1923 al carrer de la Cadena, a l’actual rambla del Raval.

Amb el temps, els treballadors també es van organitzar en la lluita armada i van dur a terme diversos atemptats contra la patronal i la burgesia.

El 13 de setembre del 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va donar un cop d’estat. La dictadura militar duraria fins al 1930 i un dels seus objectius era restringir els drets i llibertats dels treballadors per garantir la pau social: el règim militar va posar fi al pistolerisme, però ho va fer a força de retallar els drets dels obrers, molts dels quals no es recuperarien fins la Segona República Espanyola (1931-1939).

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -