Com influeixen els nostres hàbits de consum en el mercat de l’habitatge?

L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels principals obstacles per a l’emancipació dels joves a Catalunya. Malgrat que sovint el debat públic se centra en la manca de sòl disponible o en la necessitat de construir més, si analitzem les dinàmiques econòmiques podem veure que els nostres hàbits de consum global, especialment vinculats al turisme de masses, el lleure i l’ús de plataformes com Airbnb, tenen un impacte directe en la configuració del mercat immobiliari de proximitat. 

Quan la societat prioritza la immediatesa i la flexibilitat del model turístic per sobre d’altres necessitats, deixem d’entendre l’habitatge com un lloc on viure i els pisos es converteixen en un actiu per fer diners. I això fa que les necessitats de la població local topin frontalment amb l’oportunitat de fer negoci amb les inversions.

El lloguer com a negoci

El pes del turisme de masses es nota de forma molt directa en l’anomenada propietat vertical, és a dir, quan fons d’inversió o grans empreses compren edificis sencers amb l’únic objectiu de convertir-los en lloguers turístics. 

Aquests inversors segueix sempre els mateixos passos. Primer compren tot el bloc, no renoven els contractes dels llogaters que hi viuen perquè així hagin de marxar, i tot seguit reformen els pisos per tornar-los a posar al mercat molt més cars o com a lloguers de temporada i turístics per a gent de pas. 

Això genera el que els experts anomenen desnonament invisible. Segons les dades de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), el 38% de les mudances que es fan a la ciutat no són de bon grat, sinó que responen a contractes que s’acaben o a pujades de lloguer impossibles de pagar. El resultat és que la població, i sobretot els joves, es veuen obligats a marxar fora de la ciutat perquè els seus pisos s’han transformat en un negoci molt més lucratiu, però només per a uns quants.  

El mite de l’autoregulació

De vegades es diu que si es dona la llibertat de construir o invertir sense control, el mercat s’acabarà regulant sol i els preus baixaran. L’evidència històrica dels barris més afectats pel turisme, però, demostra tot el contrari. 

Si el mercat privat no té cap mena de regulació, sempre provarà de treure més rèdit de forma immediata en lloc de garantir un dret bàsic com és el de l’habitatge. Per això avui és tan difícil poder tenir un pis de propietat en les zones amb major pressió turística i el lloguer s’ha convertit en l’única opció, gairebé sempre precària, per a les noves generacions. 

Els exemples europeus

Per canviar les coses cal que l’administració adopti mesures per limitar l’impacte que tenen aquests hàbits de consum agressius sobre el mercat de l’habitatge. 

Si mirem cap a Europa, trobem exemples clars de com es pot protegir les ciutats d’aquesta pressió turística. A Àustria, a les zones amb molta demanda de pisos turístics, les autoritats exigeixen un permís especial per tenir una segona residència i controlen de ben a prop que els immobles s’utilitzin realment com a habitatge habitual. 

Suïssa també fa servir una llei coneguda com a Lex Koller, que limita la compra de propietats a les persones que no són residents al país per evitar que el sòl es transformi en un simple actiu financer internacional. 

Regular els pisos turístics

A Catalunya, la Generalitat i els principals ajuntaments han començat a moure fitxa per evitar que els pisos per viure es converteixin en habitatges temporals. La mesura més contundent adoptada pel Govern ha estat el decret llei per regular els pisos turístics. 

Amb aquesta normativa, les llicències dels pisos temporals caduquen i els ajuntaments tenen el poder de decidir quants pisos es poden destinar al turisme i quants s’han de quedar obligatòriament per a lloguer normal. 

D’aquesta manera, poden tancar l’aixeta a nous pisos turístics o, fins i tot, eliminar els que ja funcionen si consideren que al municipi hi falta habitatge per viure-hi. 

A més, els preus del lloguer estan regulats als municipis declarats zones de mercat residencial tensat. Aquesta mesura ha contribuït a contenir l’augment dels lloguers a Catalunya -i, en el cas de Barcelona, fins i tot a reduir-los-, alhora que ha afavorit l’estabilitat residencial de les famílies llogateres. En molts casos, els contractes es renoven perquè les persones propietàries tenen pocs incentius per substituir els inquilins, atès que la normativa els impedeix incrementar la renda per sobre dels límits legalment establerts.