22 juliol 2024
spot_img
22 juliol 2024

El naixement del moviment obrer

Les dures condicions laborals a les fàbriques van fer sorgir un moviment de solidaritat i lluita entres els treballadors i treballadores 

La industrialització va ser una època de bonança econòmica per als burgesos, que eren els propietaris de les fàbriques. En canvi, les condicions de vida dels treballadors o proletaris eren cada cop més precàries. La situació de desigualtat creixia i era qüestió de temps que esclatés el conflicte: la lluita de classes que va definir la història dels segles XIX i XX i que, sovint, va estar marcada per la violència.

Mentre la classe privilegiada pagava l’edificació de l’Eixample i convertia el passeig de Gràcia en un aparador del seu poder, els obrers treballaven de valent a canvi de salaris que no els permetien viure amb dignitat. Els sous eren tan baixos que, malgrat fer jornades de 12 o 16 hores, calia que tots els membres de la família treballessin per mantenir-se: el treball infantil estava a l’ordre del dia i era habitual que els menors d’edat fessin feines molt dures a les fàbriques.

Alhora, les condicions laborals eren molt precàries. El fum, el soroll i la manca de les condicions d’higiene i de seguretat més bàsiques se sumaven a la possibilitat de quedar-se sense feina d’un dia per l’altre. A casa dels obrers, la situació no era gaire millor: era habitual que famílies senceres haguessin de compartir habitació en pisos molt petits, sense llum ni aigua corrent ni clavegueram. Un camp adobat per a les infeccions i les malalties com la frebre groga i el còlera, que van provocar milers de morts.

La classe obrera reacciona

La desprotecció legal del proletariat era enorme. El dret a descansar els diumenges no es va aprovar fins al 1904. I la jornada de vuit hores, que establia un màxim de 40 hores laborables per setmana (amb dos dies de descans) no va arribar fins al 1919, gràcies a la Vaga de la Canadenca. Així era com es coneixia la Barcelona Traction Light and Power, una fàbrica de capital canadenc ubicada al Paral·lel; avui encara se’n conserven les xemeneies, conegudes com “Les tres Xemeneies del Paral·lel”.

Anar a la vaga era sempre una decisió delicada: deixar de treballar implicava quedar-se sense diners temporalment. Els patrons, a més, reprimien durament els vaguistes amb sancions, acomiadaments i detencions. I no era estrany que algun obrer en sortís ferit o hi morís. Però la vaga era sovint l’últim recurs que els quedava per lluitar contra l’explotació laboral.

Els primers precedents d’organització obrera a Catalunya daten de mitjan segle XIX. La primera entitat a defensar els drets dels treballadors va ser l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera, el 1840. I el 1861 naixia l’Ateneu Català de Classe Obrera, conegut després com a Ateneu Obrer de Barcelona, que també fomentava la cultura entre el proletariat.

L’any 1864, la Primera Internacional va reunir a Londres treballadors de diferents països d’Europa: la idea era organitzar-se i pensar, entre tots, què calia fer per millorar la situació. N’hi havia de socialistes i d’anarquistes, però aquests últims serien expulsats el 1872. Van ser uns anys de debat intens per part del moviment obrer

La CNT, el pal de paller a Catalunya

De tots els corrents de pensament obrer que van arribar a Catalunya, el moviment anarquista o llibertari va esdevenir majoritari a principis del segle XX. La seva cara més visible era la Confederació Nacional del Treball (CNT), una organització obrera que es va fundar a Barcelona al 1910.

La CNT apostava per la democràcia directa: totes les decisions les havien de prendre els treballadors reunits en assemblees. Els obrers s’organitzaven en grups específics segons l’activitat de la seva fàbrica: els del metall, els de la construcció, els del tèxtil… Aquests grups s’anomenaven sindicats i es coordinaven a través de federacions locals i regionals. És difícil saber el nombre exacte d’afiliats a la CNT en aquella època, però algunes fonts asseguren que eren més de 250.000 (un 10% de la població de Catalunya).

La tasca de la CNT, però, anava més enllà. Els ateneus llibertaris i centres socials i culturals acollien xerrades, exposicions i altres activitats culturals. També va fundar biblioteques i organitzava festes populars, unes iniciatives fomentaven la solidaritat entre els obrers i apropaven la cultura a les famílies proletàries. Així es donava resposta a una necessitat de la qual ni el govern ni les classes dirigents s’havien preocupat: cap al 1900, el 57% de la població catalana era analfabeta i no sabia llegir ni escriure.

Una escola per a tothom

Algunes escoles també van voler cobrir les necessitats d’alfabetització de la població amb menys recursos. La més important va ser l’Escola Moderna, impulsada pel pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Creada el 1901, s’inspirava en el moviment pedagògic de l’Escola Nova, que es caracteritzava per ser laica (no s’hi ensenyava religió) i per la seva aposta per la universalitat: defensava que totes les criatures havien de poder estudiar.

L’Escola Moderna era mixta (nens i nenes estudiaven junts), democràtica, participativa i, sobretot, garantia l’accés al coneixement a les classes populars. La idea no va agradar a alguns sectors conservadors i religiosos, que van denunciar el projecte davant les autoritats fins que va haver de tancar el 1906. 

El 1909, Ferrer i Guàrdia va ser acusat injustament de promoure els fets de la Setmana Tràgica, una revolta anticlerical que es va iniciar quan les famílies de classe treballadora es van negar a enviar els seus fills a fer la Guerra del Marroc (1909-1910). Tot i que no se’n tenien proves, el pedagog va ser afusellat al castell de Montjuïc i va esdevenir un dels màrtirs de la lluita obrera. Una lluita que, en les dècades següents, continuaria cobrant-se víctimes.

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -