L’OMS ha declarat una emergència de salut pública d’importància internacional pel brot de Mpox que ha sorgit a l’Àfrica
L‘Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat una emergència de salut pública d’importància internacional (ESPII) a causa del brot de verola del mico, també coneguda com a mpox. Aquest brot ha ressorgit amb força a la República Democràtica del Congo (RDC) i en altres països de l’Àfrica, la qual cosa representa una amenaça a nivell global.
La decisió va ser presa pel Director General de l’OMS, el Dr. Tedros Adhanom Ghebreyesus, després de consultar amb un Comitè d’Emergències format per experts independents. Aquest comitè va avaluar dades presentades per l’OMS i els països afectats i va concloure que la verola del mico té un alt potencial de propagar-se més enllà de l’Àfrica. L’OMS emetrà recomanacions temporals per ajudar els països a controlar la situació.
La verola del mico es va detectar per primera vegada el 1970 al Congo i ha estat endèmica en alguns països de l’Àfrica central i occidental. En els últims anys, el nombre de casos ha augmentat, i recentment s’ha identificat un nou tipus del virus, conegut com a clado 1b, que sembla transmetre’s principalment a través del contacte sexual. Aquest cep s’ha detectat també en països veïns com Burundi, Kènia, Ruanda i Uganda, que no havien registrat casos abans.
L‘augment de casos a l’Àfrica, juntament amb l’aparició d’aquest nou cep, ha portat l’OMS a declarar l’emergència per segona vegada en dos anys. Anteriorment, el juliol del 2022, s’havia declarat una ESPII per un brot que es va propagar ràpidament a través del contacte sexual. Aquesta emergència es va declarar acabada el maig del 2023, però el recent brot a l’Àfrica ha reavivat la preocupació internacional. En el que portem d’any 2024, el nombre de casos ha superat ja el total de l’any 2023, amb més de 14.000 diagnòstics i 524 morts, segons dades de l’OMS.
L’OMS està treballant en col·laboració amb comunitats, governs i altres socis per contenir la propagació del virus mitjançant la distribució de vacunes, tractaments i proves diagnòstiques de manera equitativa.
Què és la verola del mico?
La verola del mico, o mpox, és una malaltia viral que afecta principalment rosegadors i primats, però que es pot contagiar els humans. És comú a l’Àfrica Central i Occidental, tot i que des del 2022 s’ha estès a altres països. El virus es transmet a les persones a través del contacte directe amb animals infectats, com mitjançant mossegades, aranyes o en manipular carn de caça. Es contagia entre els humans mitjançant el contacte directe amb les erupcions cutànies, costres o fluids corporals d’una persona infectada. El contacte prolongat amb gotetes respiratòries, com durant un petó o relació sexual, també és una via de transmissió.
Els símptomes solen aparèixer entre 3 i 17 dies després de l’exposició i inclouen febre, dolor de cap, dolors musculars, figa dels ganglis limfàtics, cansament i esglais. Un signe distintiu és un sarpullit que comença a la cara, mans o peus i s’estén a la resta del cos, passant per diverses etapes fins a formar costres que eventualment es cauen.
Per prevenir la infecció, és crucial evitar el contacte amb persones o animals que presentin símptomes de la malaltia. També és important no tocar materials que hagin estat en contacte amb algú infectat i mantenir una bona higiene, rentant-se les mans amb aigua i sabó o usant desinfectant de mans. L’aïllament de persones infectades és fonamental per evitar la propagació del virus.
No hi ha un tractament específic per a la verola del mico, però els metges poden fer servir medicaments antivirals utilitzats per tractar la verola humana, que va aconseguir eradicar-se el 1978 gràcies al desenvolupament d’una vacuna específica. Les vacunes contra la verola humana poden oferir protecció contra el mpox, però l’enfocament principal del tractament és alleujar els símptomes i cuidar les lesions cutànies.
La importància de les vacunes
La verola humana es va erradicar el 1978 gràcies a la vacuna. Les vacunes són preparacions que ajuden el sistema immunitari a defensar-se contra malalties en estimular la producció d’anticossos. Aquestes preparacions contenen una versió debilitada o morta del patogen, o una part d’ aquest, que el cos reconeix com a estrany i contra el qual genera una resposta immunitària. Això permet que el cos creï una “memòria” immunitària que li permet reaccionar de manera ràpida i eficient si torna a trobar-se amb el patogen actiu, evitant que la persona s’emmalalteixi o reduint la gravetat de la malaltia.
Existeixen diferents tipus de vacunes segons com es fabriquen i com interactuen amb el sistema immunitari. Poden ser vacunes de virus vius, com les que s’utilitzen per tractar malalties com el xarampió, les paperes, la rubèola i la varicel·la. També hi ha les vacunes inactivades, que es fabriquen a partir de fragments d’un virus o bacteri morts, i que s’utilitzen per prevenir malalties com l’hepatitis A, la grip i la ràbia.
Les vacunes toxoides contenen toxines produïdes per bacteris, generant immunitat directament contra la toxina en lloc del germen en si. També poden necessitar reforços i s’utilitzen per tractar malalties com la diftèria i el tètanus.
Finalment, les vacunes biosintètiques es componen de substàncies fabricades per l’ésser humà que imiten fragments de virus o bacteris, com la vacuna contra l’hepatitis B.
Aquests diferents tipus de vacunes són essencials per a la protecció contra diverses malalties, i la seva efectivitat depèn de factors com la forma en què es produeixen i s’administren.
