Ian Lopez, Ainhoa Madrid, Laia Castanyo i Lucia Fresneda
L’Enric Laborda va néixer al 20 d’octubre del 1937. Va ser víctima de la Guerra Civil quan era petit i va tenir una infantesa complicada: va néixer quan la guerra ja estava en marxa, passant per coses que no tothom podria superar, i ho explica amb els seus 85 anys.
Com vas passar la Guerra Civil? I amb qui la vas passar?
La Guerra Civil la vaig passar a Barcelona, en un pis al carrer Badal. Allà vivíem el meu germà, la meva mare, el meu pare i jo. D’aquella època no me’n recordo gaire, ja que era molt petit. Però del que sí que me’n recordo és que la meva família em protegia, i encara avui dia ho agraeixo.
Com vas passar la postguerra?
Quan acaba una guerra no és tot bonic, quan acaba una guerra no tens res i faltava de tot. En aquell moment tens moltes necessitats que no pots aconseguir. En la postguerra, com que la meva mare era viuda, ella se n’anava de casa a treballar tot el dia i nosaltres anàvem a casa dels nostres avis, que vivien al mateix carrer. I al final vam decidir anar a viure amb ells.
Què és el que feies un dia normal en la postguerra?
Uns anys després de la guerra la meva família se’n va anar a viure a Lleida. El dia a dia, a la postguerra el passàvem molt bé, amb els amics, no hi ha el que hi ha ara, però estàvem bé. Jo sortia amb els meus amics, i amb el meu germà ens portàvem bé, tot i que cadascú tenia la seva vida i fèiem les coses per separat.
Éreu a un lloc fix o us vau haver de moure?
Durant la guerra érem en un lloc fix, a Barcelona. Després de saber que el meu pare era mort, vam anar a viure a casa de la meva àvia, juntament amb la meva mare i el meu germà, però després de la guerra vam anar a Lleida. Allà vaig estudiar primària durant 2 anys, després vam tornar a Barcelona i vaig acabar els estudis als 13.
A què t’aferraves quan et veies en una situació complicada de viure?
Sobretot m’aferrava al meu germà, sempre que el necessitava ell era allà. Igual que si ell em necessitava, jo l’ajudava. Després la família també, sempre ha sigut un punt de suport, em feien oblidar la penombra d’aquells dies.
Què era el que menys t’agradava d’aquells temps? I el que més?
La por que hi havia, aquesta es vivia constantment. La tensió del dia a dia feia que se’t regirés la panxa. Per altra banda, el que més m’agradava era passar el temps amb els amics. Recordo que vam comprar un local a l’Hospitalet. També fèiem excursions al camp i ens ho muntàvem per construir tendes de campanya, ja que no les podíem comprar.
Vas perdre algun familiar teu? El trobes a faltar?
Si, bàsicament vaig créixer sense pare, com que vaig néixer en mig de la guerra, tots els homes estaven fora de casa, incloent-hi el meu pare. Després d’un temps que s’acabés tot, dos policies se’l van emportar de casa i el van interrogar durant quatre dies perquè se l’acusaven d’auxili a la rebel·lió. En aquest interrogatori li van pegar, i tot això sent innocent. Després va estar esperant el judici des de maig fins a setembre a la presó, i com que era innocent el van deixar lliure. Quan va tornar de la presó semblava una altra persona. Poc menys d’un any després va morir quan jo tenia tres anys. Tot el que sé d’ell és el que em deia la meva família, jo pràcticament ni el vaig conèixer, era molt petit i no me’n recordo, però pel que m’han dit del meu pare era un bon home. M’hauria agradat arribar a conèixer-lo. Pràcticament, el meu tiet, en Miguel, era el que em feia de pare.
Com era la situació alimentària? Com aconseguies el menjar?
Respecte a recursos, ens faltava de tot; si ho comparem amb els temps d’ara, hi havia una gran diferència. Però en aquella situació t’adonaves que es pot menjar amb molt poca cosa. El pa posat en remull i fregit, si te’l menges, és un plat que t’omple. Amb la família he menjat poc, però he menjat. Per berenar menjàvem un tros de pa amb xocolata de garrofa.
Coneixes el terme de les “fosses comunes”?
Sí que les conec, però no he arribat a veure’n mai cap. Conec el cas d’una senyora que va aconseguir trobar restes del seu marit per ADN en una d’aquestes fosses. Me’n recordo que es va posar molt feliç d’haver-lo trobat.
