La Llei de Memòria Democràtica prohibeix que les figures franquistes ocupin un lloc destacat al mausoleu de la basílica
Les restes del polític feixista José Antonio Primo de Rivera (1903-1936), fundador de la Falange Espanyola, s’exhumaran del Valle de Cuelgamuros, un monument religiós als afores de Madrid que durant dècades ha representat un símbol de la dictadura franquista (1939-1975).
Primo de Rivera va impulsar el moviment feixista a Espanya a principis del segle XX i va morir afusellat pel bàndol republicà al començament de la Guerra Civil (1936-1939). El militar es va convertir en una figura venerada pel franquisme i, el 1959, el dictador Francisco Franco va ordenar traslladar-lo al Valle de los Caídos (com es coneixia anteriorment el Valle de Cuelgamuros). La seva tomba ocupava un lloc privilegiat al centre de la basílica.
L'exhumació forma part de les actuacions de la nova Llei de Memòria Democràtica, aprovada al 2022, que estableix que les restes de figures franquistes que ocupen un lloc preeminent al Valle s’han de reubicar. El Govern ja va exhumar el dictador Francisco Franco d'aquest recinte l’any 2019 i va anunciar que faria el mateix amb el fundador de la Falange.
D'acord amb la mateixa llei, Primo de Rivera és una víctima de la Guerra Civil perquè va ser afusellat. En aquest sentit, a diferència de Franco, podia seguir enterrat a la basílica però en un lloc menys destacat. El Govern va oferir aquesta possibilitat a la família, però els descendents de Primo de Rivera han decidit traslladar-lo al cementiri madrileny de San Isidro.
José Antonio Primo de Rivera (1903-1936) va ser un advocat i polític espanyol, fill del dictador Miguel Primo de Rivera. L’any 1933 va fundar la Falange Espanyola, un partit polític que va néixer amb l’objectiu de convertir-se en la representació del feixisme a Espanya, inspirat per les idees feixistes de Mussolini i Hitler. Alguns el consideren l'ideòleg de la dictadura que posteriorment va liderar Franco.
Durant els primers mesos de la Guerra Civil, va ser jutjat per un delicte de rebel·lió militar contra el Govern de la Segona República i condemnat a pena de mort. El 20 de novembre del 1936 va ser afusellat a la presó republicana d'Alacant. El règim de Franco va idealitzar la seva figura i el va convertir en una icona al servei de la propaganda franquista.
La memòria després de l'horror
Durant la primera meitat del segle XX, alguns països d'Europa van estar governats per règims totalitaris. Va ser el cas d'Itàlia, on el feixisme liderat per Benito Mussolini va governar el país entre el 1922 i el 1943. També d'Alemanya, on el règim nazi d'Adolf Hitler va governar entre el 1933 i el 1945. Espanya, per part seva, va estar governada per Francisco Franco des del 1939 fins al 1975.
Aquests governs totalitaris es van caracteritzar per violar de manera sistemàtica i reiterada els drets humans i la llibertat de l'individu, a més d'aplicar la repressió política i social, la censura i la violència institucional. Moltes persones van morir a causa d'aquesta persecució política.
Després de la caiguda d'aquests règims, els nous governs democràtics tenien una responsabilitat: analitzar críticament la dictadura i els crims comesos durant aquells anys. És el que coneixem com a memòria històrica, que recull lleis i iniciatives per recordar determinats esdeveniments històrics.
Ara bé, aquest procés de memòria ha estat diferent a cada territori. A Alemanya, l'ús de símbols nazis es va prohibir el 1949, poc després de la derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial (1939-1945). En aquest país està prohibit exhibir esvàstiques (símbol del nazisme), fer la salutació nazi i revindicar la figura de Hitler, conductes castigades amb la presó.
A Itàlia no hi ha una llei de memòria com a tal. No obstant això, la Llei Mancino aprovada el 1993 castiga qualsevol gest, acció o lema relacionat amb la ideologia nazi-feixista. Aquesta norma també intenta evitar la incitació a la violència i la discriminació per motius racials i religiosos.
A Espanya han hagut de passar dècades fins que s’han aprovat lleis semblants a les d’aquests països. La nova Llei de Memòria Democràtica, aprovada el 2022 en substitució de l'anterior Llei de Memòria Històrica del 2007, pretén dur a terme diferents accions per recordar el que va passar i dignificar les víctimes del conflicte.
Per primera vegada, aquesta llei declara il·legal el règim franquista. L'Estat es compromet a buscar els desapareguts; retirar tots els símbols de la via pública que enalteixin el règim franquista, com ara escuts o plaques, i pretén donar un nou significat a la Valle de los Caídos, entre d’altres actuacions.
Un cementiri civil a Cuelgamuros
El Valle de Cuelgamuros (conegut com a Valle de los Caídos abans de la nova Llei de Memòria) és un conjunt monumental situat a San Lorenzo de l'Escorial (Madrid) i construït entre el 1940 i el 1959 per ordre del règim de Franco. L'objectiu era crear un espai per commemorar la victòria franquista a la Guerra Civil.
Aquest mausoleu es considera un dels principals exponents de l'arquitectura franquista. El conjunt monumental està format per una basílica catòlica, una abadia i una creu de 150 metres d'altura. Per construir-lo es van contractar obrers lliures, però també es va recórrer a presos polítics que van ser obligats a treballar-hi.
A partir del 1959, les restes de combatents de tots dos bàndols van ser traslladats al Valle: hi ha més de 33.000 persones enterrades, segons les dades oficials, però molts cossos van ser traslladats sense que les famílies ho sabessin o hi donessin el consentiment. La nova Llei de Memòria Històrica preveu convertir-lo en un cementiri civil i donar-hi un nou significat com a monument a la memòria.
Durant anys, el Valle de los Caídos va reunir grups d'extrema dreta que homenatjaven les tombes de Franco i Primo de Rivera, enterrats a la basílica. Malgrat això, la Llei del 2007 va prohibir l'exaltació d'aquestes figures i la nova Llei del 2022 estableix que les restes que ocupen un lloc privilegiat serien reubicades.