Irlanda del Nord: l’últim pas del Brexit

El Regne Unit i la Unió Europea arriben a un acord sobre la frontera a Irlanda del Nord, l'últim obstacle del Brexit

Després d'anys de negociacions, el govern del Regne Unit i la Unió Europea (UE) han aconseguit un acord sobre la frontera d'Irlanda del Nord i com han de ser els controls duaners que separen aquesta regió (una de les quatre que formen el Regne Unit) de la República d'Irlanda (un país membre de la UE).

La sobirania britànica d'Irlanda del Nord ha estat motiu de disputa durant dècades i fins i tot va provocar un conflicte armat amb milers de víctimes durant la segona meitat del segle XX. Per això era important arribar a un acord que fos satisfactori per tothom i que evités nous enfrontaments.

El primer ministre del Regne Unit, Rishi Sunak, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, han presentat l'anomenat Marc de Windsor: un acord que redueix els controls de mercaderies i facilita els intercanvis comercials entre el Regne Unit i Irlanda del Nord.

Fins ara, Irlanda del Nord seguia les normes duaneres de la Unió Europea, així s'evitava una nova divisió a l'illa d'Irlanda. El problema és que, a la pràctica, això suposava una frontera entre dues regions del mateix país (Irlanda del Nord i el Regne Unit). A partir d'ara, s'establirà una “línia verda” perquè les mercaderies vagin de l’illa de Gran Bretanya a Irlanda del Nord sense haver de passar controls.

La proposta encara s’ha de sotmetre a votació al Parlament britànic, que podria rebutjar-la i crear problemes al govern del nou primer ministre. Així i tot, aquest acord soluciona un dels apartats més complicats del Brexit, que el govern britànic i les institucions europees han estat negociant des del 2017.

Quan el Regne Unit encara formava part de la Unió Europea, compartia un mercat comú amb la resta de països membre: la circulació de persones i el transport de mercaderies tenien uns controls comuns que en facilitaven la mobilitat. En aquest sentit, la frontera entre Irlanda i Irlanda del Nord era una “frontera tova” i el comerç tenia poques restriccions.

En canvi, després del Brexit, el Regne Unit (i també Irlanda del Nord) quedava fora de les polítiques comercials comunes. Es van establir una sèrie de controls addicionals que abans no existien, coneguts com a “frontera dura”. A nivell pràctic, això podia dificultar el transport i els negocis, generar malestar i provocar un nou conflicte a Irlanda del Nord. Per això era tan urgent aconseguir un nou acord.

El conflicte d'Irlanda del Nord

Durant segles, l'illa d'Irlanda va estar sota el control dels anglesos. No va ser fins a principis del segle XIX, després de la Guerra d'Independència Irlandesa (1919-1921), que el moviment separatista va aconseguir guanyar les tropes britàniques i declarar la independència.

Malgrat això, a la zona nord de l'illa, la majoria de la població era favorable al Regne Unit. Compartien llaços històrics, culturals i religiosos amb els anglesos. Per això, durant el procés d'independència, la província de l'Ulster (al nord) va quedar dividida: de nou comtats, tres pertanyen a la República d'Irlanda i els altres sis formen Irlanda del Nord (Regne Unit).

Aquesta situació va provocar una disputa política entre anglesos i irlandesos, però també va enfrontar els nord-irlandesos entre ells. Els unionistes (de religió protestant) volien continuar vinculats al Regne Unit, mentre que els independentistes o nacionalistes (de majoria catòlica) volien recuperar l'Ulster dins de la República d'Irlanda.

A la segona meitat del segle XX, l'enfrontament es va convertir en un conflicte armat en el qual van morir més de 3.000 persones entre soldats britànics, grups paramilitars i civils. El procés de pau no va acabar fins al 1998, quan totes les parts van signar l'Acord de Divendres Sant.

Després d'uns anys de calma relativa, el referèndum del Brexit ha revifat el conflicte i la frontera entre Irlanda del Nord i la República d'Irlanda ha estat una de les qüestions més polèmiques a les negociacions.

Brexit: del referèndum al Marc de Windsor

La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ha estat un dels processos polítics més llargs i complexos de l'última dècada. La voluntat de separar-se sorgia de la crisi econòmica, el malestar generalitzat de la població i l'aparició de partits polítics euroescèptics com el UKIP, que presentaven la sortida de la UE com la solució a tots els problemes.

Al juny del 2015, el llavors primer ministre David Cameron va anunciar la convocatòria d'un referèndum per decidir si el país havia de continuar formant part de la UE. El 23 de juny de 2016, els partidaris del Brexit van guanyar el referèndum amb una majoria ajustada (51,9%).

Al març del 2017, la primera ministra Theresa May va activar l'article 50 del Tractat de Lisboa, que posa en marxa el procés de desconnexió de la UE. Aleshores van començar diversos anys de negociacions per establir les noves relacions polítiques i comercials amb el Regne Unit: participació al mercat únic, circulació entre països, permisos per estudiar i treballar, drets dels ciutadans europeus en territori britànic…

Al novembre del 2018, els negociadors van aconseguir un acord. No obstant això, Theresa May no va aconseguir l'aprovació del Parlament britànic i va presentar la dimissió al maig del 2019. La va succeir Boris Johnson, polític del Partit Conservador i un dels partidaris del Brexit dur. L'1 de gener del 2021 el Brexit es va fer efectiu.

Malgrat això, encara quedaven algunes qüestions pendents de negociar, com la frontera comercial a Irlanda del Nord. Johnson comptava amb el suport del seu partit, però una sèrie d'escàndols durant la pandèmia de covid el van obligar a dimitir. Després d'un breu mandat de Liz Truss, l'actual primer ministre, Rishi Sunak, és l'encarregat de culminar el procés de separació entre el Regne Unit i la Unió Europea.

Treballa l'actualitat a l'aula

Aquest article inclou materials didàctics exclusius per a subscriptors. Descobreix l’activitat que et proposem avui!