La síndrome de Down: què és i com es poden trencar alguns mites a l’aula?
Descobrim què és la trisomia 21 i com l’educació inclusiva ajuda a demostrar que tothom té la capacitat d’aprendre i desenvolupar-se
El fet d’haver nascut amb un petit canvi en el nostre codi genètic pot fer que algunes persones rebin la informació d’una manera diferent, però no canvia la forma de viure i la capacitat d’aprendre. Això és la síndrome de Down, una variació genètica espontània, i no pas una malaltia.
Les persones amb síndrome de Down, enlloc de tenir els habituals 46 cromosomes distribuïts en 23 parells, tenen tres cromosomes al parell 21. Aquesta alteració, que s’anomena trisomia 21, influeix en el desenvolupament del cervell i de l’organisme, i es tradueix en una discapacitat intel·lectual.
A diferència d’altres condicions, dins la síndrome de Down no existeixen diferents graus d’afectació, tot i que els seus efectes són molt variables en cada individu. Encara que comparteixin alguns trets físics comuns, cada persona és completament diferent, amb una personalitat, unes aficions i uns projectes de futur únics que són els que realment la defineixen. Actualment, gràcies als avenços mèdics i socials, l’esperança de vida d’aquest col·lectiu supera els 60 anys.
Un ritme propi per descobrir el món
Durant molt de temps va existir un gran desconeixement de la síndrome de Down, però avui sabem que aquestes persones tenen la capacitat d’aprendre.
La diferència principal és que el seu ritme d’adquisició dels coneixements sol ser més lent a causa d’un funcionament diferent dels seus circuits cerebrals. Per això, necessiten més temps, més exercicis i més repeticions per consolidar el que aprenen.
A més, de vegades mostren una certa fragilitat en els aprenentatges, cosa que significa que conceptes que semblaven apresos poden oblidar-se si no es practiquen de forma constant. Això es nota, per exemple, durant les vacances d’estiu.
Un dels grans reptes en l’aprenentatge de les persones amb Down és la dificultat amb el pensament abstracte i la conceptualització, un motiu pel qual assignatures com les matemàtiques i el càlcul resulten especialment complexes.
També el llenguatge expressiu sol ser un punt feble i els pot costar comunicar-se. Cal saber, però, que sovint comprenen molta més informació de la que són capaços de comunicar verbalment, de manera que mai hem de subestimar els seus coneixements pel fet que els costi expressar-se.
Punts forts que cal potenciar
Però no tot són dificultats. Les persones amb síndrome de Down també tenen grans aliats en el seu aprenentatge.
La memòria i la percepció visual en són un gran exemple. Aquestes persones aprenen amb molta més facilitat quan la informació es recolza en imatges, dibuixos, gràfics o pictogrames.
Així mateix, tenen una gran capacitat d’observació i d’imitació, i quan adquireixen un hàbit de treball mostren una tenacitat i constància admirables que els ajuda a aconseguir tot allò que es proposen.
Educació inclusiva, la clau
Avui dia, l’educació inclusiva busca que aquests alumnes es formin en centres ordinaris comptant amb els suports adequats. Cal tenir clar, però, que la inclusió no consisteix únicament a compartir una mateixa aula amb la resta de companys, sinó a garantir que cada estudiant pugui participar activament, aprendre i progressar amb mètodes ajustats a les seves necessitats.
Un gran exemple d’això és la lectura i l’escriptura. Al contrari d’algunes creences del passat, avui sabem que poden aprendre a llegir i escriure perfectament, una habilitat que millora el seu rendiment escolar i els obre les portes a una major inclusió social.
Per fer-ho possible, és important que els centres adaptin la forma d’ensenyar, dividint les tasques en passos més petits, oferint instruccions molt clares i augmentant el temps necessari per realitzar les activitats. A l’hora d’avaluar, la clau és fixar-se en el progrés individual de cada alumne i no en un estàndard fix.
En cap cas tot això significa abaixar les expectatives o exigir menys, sinó donar-los les eines reals per progressar. Al cap i a la fi, l’autonomia d’aquestes persones no depèn només de la seva genètica, sinó de les oportunitats reals que l’entorn els doni per participar i demostrar el seu potencial.