Els orígens del carnaval
El carnaval es remunta milers d’anys fins a l’antiga Mesopotàmia i actualment se celebra a països d’arreu del món
Milions de persones enllesteixen aquests dies la seva disfressa i es preparen per gaudir del carnaval, una festa que se celebra a diferents ciutats i països i que té un origen mil·lenari.
La majoria d’historiadors considera que el carnaval té un origen pagà, és a dir, que està relacionat amb les primeres religions de l’antiguitat. Aquests pobles creien en diverses divinitats que representaven els elements de la natura: el déu del sol, el déu de la pluja, el déu de la mort, el déu de l’agricultura…
Els habitants de l’antiga Sumèria, una civilització que va existir fa més de 5.000 anys, celebraven un ritual a l’hivern per demanar bones collites: encenien una foguera prop dels cultius i així espantaven els mals esperits. Altres pobles van mantenir aquesta tradició, com els antics egipcis i romans, i es considera l’origen del carnaval.
Segles més tard, a l’Edat Mitjana, l’Església Catòlica va adoptar moltes festivitats paganes dins la seva pròpia litúrgia (el conjunt de rituals i celebracions de cada religió). L’objectiu era imposar la religió cristiana a les tradicions més antigues, que van acabar desapareixent.
Al calendari cristià, el carnaval tenia lloc abans de la Quaresma, un període d’abstinència durant el qual els creients havien de dedicar-se plenament a la seva espiritualitat. Tampoc podien menjar carn perquè es considerava un excés, d’aquí el nom: la paraula carnaval ve del llatí carnem levare, que vol dir “treure la carn”.
Per encarar aquest període de reflexió ben predisposats, uns dies abans de la Quaresma tenia lloc una celebració on tot estava permès: el carnaval. Segons la tradició, per tal de mantenir l’anonimat i no ser reconeguts entre la disbauxa i la gresca, la gent es cobria la cara amb màscares i es posava disfresses.
Les dates del carnaval varien cada any perquè s’estableixen en funció de la Setmana Santa, una de les celebracions més importants de la religió cristiana, que queda marcada pel calendari lunar. D’acord amb la litúrgia, el carnaval se celebra 40 dies abans del Dijous Sant.
Una celebració global
A partir del segle XV, amb el descobriment d’Amèrica, els navegants espanyols i portuguesos van introduir aquesta celebració a Amèrica Llatina, on hi ha carnavals molt populars. En canvi, a Amèrica del Nord es va mantenir la festa de Halloween, una tradició importada pels navegants anglesos que van arribar a aquesta part del continent.
En l’actualitat, el carnaval se celebra a diversos punts del planeta. Un dels més famosos és el Carnaval de Rio de Janeiro, al Brasil, que reuneix milions de brasilers i turistes als carrers aprofitant que, a l’hemisferi sud, el mes de febrer és ple estiu.
A més de les actuacions musicals al carrer, la desfilada d’Escoles de Samba al Sambòdrom és tot un espectacle amb carrosses gegants i milers de figurants disfressats que segueixen el ritme de la música.
A Europa, un dels festivals amb més tradició és el Carnaval de Venècia, que data del segle XII. Avui dia encara es mantenen els vestits pomposos i màscares elegants característics de l’època barroca (segles XVII i XVIII), quan el carnaval venecià es va fer famós a tota Europa.
A diferència de les desfilades de carrer al Brasil, el Carnaval de Venècia se celebra sobretot en esdeveniments i festes privades. La gent també surt a passejar amb les disfresses per fer-se fotos a la ciutat.
Carnaval és el dia abans del Dimecres de Cendra, el primer dia de la Quaresma. A França, el Dimarts de Carnaval es coneix com Mardi Gras (Dimarts Llarder), perquè era l’últim dia que es podia gaudir dels plaers culinaris abans del període d’abstinència.
Els francesos van exportar aquesta celebració a les seves colònies al nord d’Amèrica. Així va ser com el Mardi Gras de Nova Orleans (Estats Units) es va convertir en una de les celebracions carnavalesques més famoses del món: hi ha desfilades amb carrosses, actuacions musicals, disfresses i els típics collarets amb boletes de plàstic, un homenatge a les joies reials que es lluïen al segle XIX.
Festes amb orígens pagans
Les religions paganes tenien festes per honrar els moments més destacats de l’any: el canvi d’estacions, els solsticis, l’arribada de la primavera i el bon temps, la fi de les collites…
Totes aquestes dates tenien una gran importància en l’organització dels pobles més antics i se celebraven amb rituals per donar gràcies a les divinitats de la natura. Algunes d’aquestes tradicions han perdurat en el temps i han arribat fins als nostres dies.
Halloween, per exemple, es remunta a una antiga festivitat celta que marcava la fi de la temporada de collites i servia per donar gràcies als déus pels aliments recollits. La religió cristiana va convertir aquesta festivitat en un homenatge als avantpassats amb la diada de Tots els Sants.
Sant Joan també és una festa amb orígens pagans. Aquest dia coincideix amb la nit més curta de l’any i és quan els dies comencen a escurçar-se a l’hemisferi nord, d’aquí la tradició d’encendre focs i fogueres: per a donar més força al Sol i la llum.
Gran part de les celebracions del calendari cristià comparteixen origen amb tradicions molt més antigues. És el cas del Nadal, que se celebra la mateixa època de l’any que la Saturnàlia, una celebració romana dedicada a Saturn, déu de l’agricultura i els fruits.