Aquesta planta oceànica viu en aigües poc profundes i pot estendre’s al llarg de desenes de quilòmetres sota la mar
Els científics han descobert la planta més gran del món: es tracta de la posidonia australis, una planta marina que ocupa una superfície d’uns 200 quilòmetres quadrats i s’estén per la costa oest d’Austràlia. Els investigadors calculen que té uns 4.500 anys d’antiguitat.
El descobriment va arribar per casualitat. Investigadors de les universitats de Flinders i de Western Australia estaven recollint mostres de plantes a la regió de Shark Bay per a un projecte de recuperació del medi ambient. Es van analitzar 18.000 marcadors genètics i, en comparar-los, es van adonar que tots pertanyien a una única espècie.
La posidonia australis viu en aigües poc profundes i forma una gran mata oceànica. Creix molt lentament, però s’ha anat estenent pel fons marí i ja ocupa bona part de Shark Bay, un espai natural reconegut com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco des del 1991.
A l’estudi, els investigadors expliquen que la posidonia australis té unes fulles grans i allargades en forma de cinturó, de color verd brillant. Aquestes fulles tenen puntes arrodonides i poden créixer més de 80 cm de llarg i entre 6 i 14 mm d’ample. A diferència de les algues, les plantes marines necessiten llum solar per sobreviure: per això la posidònia viu en aigües superficials.
La presència d’aquesta planta proporciona un gran valor ecològic a la zona, ja que conviu i serveix a una gran varietat de fauna marina, i proporciona hàbitat, refugi i aliment a nombroses espècies. També protegeix la qualitat de l’aigua, filtra i recicla els nutrients, estabilitza els sediments del fons marí i proporciona un entorn de reproducció i cria segur.
Un ecosistema sota el mar
La posidònia és una planta marina que té diferents espècies: a la costa d’Austràlia hi ha la posidonia australis, mentre que al mar Mediterrani existeix la posidonia oceanica. Malgrat les diferències, totes dues tenen arrels, tiges, fulles, flors i fruits (igual que les plantes que viuen a terra).
Les algues van ser un dels primers organismes del planeta; fa milions d’anys, les algues verdes o cloròfits van evolucionar, van desenvolupar unes característiques diferents i es van convertir en plantes que necessiten la llum del sol per alimentar-se i créixer. És a dir, les plantes terrestres que viuen fora de l’aigua i amb les quals convivim dia a dia tenen el seu origen dins el mar.
Les plantes oceàniques són molt longeves i poden viure durant segles. Encara que creixen molt lentament, arriben a estendre’s com una enorme catifa marina que ocupa quilòmetres i quilòmetres. I floreixen molt poques vegades.
Com a plantes verdes que són, produeixen una quantitat d’oxigen molt elevada: un metre quadrat pot produir fins a 14 litres d’oxigen al dia. Per això, les plantes marines juguen un paper fonamental en la lluita contra el canvi climàtic: contribueixen a absorbir el CO₂ de l’atmosfera i redueixen l’escalfament global.
D’altra banda, les plantes oceàniques són la llar de moltes espècies aquàtiques i contribueixen a la supervivència de tot l’ecosistema marí. Gràcies a les seves arrels, protegeixen el sòl oceànic dels corrents marins i eviten l’erosió de les platges causada per les ones.
La posidònia, en perill
Malgrat la seva importància per al medi ambient, les extensions de posidònia estan en perill a tot el planeta: els últims 30 anys, la meitat de la superfície d’aquests prats ha desaparegut, segons Greenpeace. La causa principal, en la majoria dels casos, és l’activitat humana.
La construcció d’estructures costaneres com molls o zones d’atracada per a vaixells destrueix el fons marí i posa en perill la supervivència d’aquesta planta. La pesca d’arrossegament també té un gran impacte mediambiental, igual que els efectes de les hèlixs, àncores i el pas de petites embarcacions arran de terra.
D’altra banda, el canvi climàtic també influeix en la posidònia i altres plantes marines, que són molt sensibles als canvis ambientals. L’augment de temperatures pot incidir en la qualitat de l’aigua dels mars i oceans i perjudicar la salut de totes les espècies marines, plantes incloses. Alhora, això repercuteix en la quantitat de diòxid de carboni que aquestes plantes poden absorbir.
L’estiu del 2010, a la costa oest d’Austràlia, va tenir lloc una onada de calor amb temperatures extremes que va afectar especialment les plantes marines: moltes van morir i es va perdre una part important dels prats marins de Shark Bay, amb greus conseqüències per a totes les espècies.
