Qui va inventar el telèfon?
T’expliquem qui hi ha darrere d’un dels invents que més ha transformat la manera de comunicar-nos, i per què la seva autoria ha estat una de les polèmiques més grans de la història de la tecnologia
Qui va inventar el telèfon?
El telèfon s’associa habitualment a Alexander Graham Bell, que el va patentar l’any 1876. Gràcies a aquest invent, la veu humana es podia transmetre a distància mitjançant senyals elèctrics.
Altres inventors, com Antonio Meucci, també van contribuir al seu desenvolupament. El telèfon va revolucionar les comunicacions i va canviar la manera com les persones es comunicaven.
Qui va ser Antonio Meucci i què va inventar?
A mitjan segle XIX, l’inventor italià Antonio Meucci vivia i treballava a Staten Island, a Nova York, on regentava una fàbrica d’espelmes. La seva dona, Ester, patia una artritis molt severa —una malaltia crònica que provoca dolor i inflamació a les articulacions— que amb prou feines li permetia moure’s de l’habitació situada al segon pis de la casa familiar.
Per poder comunicar-se amb ella des de qualsevol punt de l’edifici, Meucci va idear un aparell capaç de transmetre la veu humana mitjançant senyals elèctrics: el teletròfon. Dit d’una altra manera, va aconseguir convertir el so de la veu en un tipus d’electricitat que viatjava per un cable i que, a l’altre extrem, tornava a convertir-se en so.
Durant els anys següents va desenvolupar diversos prototips de l’invent, però Meucci tenia molt pocs diners, i registrar una patent —el document oficial que reconeix legalment qui ha inventat alguna cosa— era massa car per a ell. Només va poder pagar uns avisos temporals de patent, una mena de reserva provisional més barata que calia renovar cada any perquè seguís sent vàlida. L’últim d’aquests avisos va caducar el 1874, i Meucci ja no el va poder tornar a renovar.
Per què l’invent es va atribuir a Alexander Graham Bell?
Poc després que caduqués l’últim avís de Meucci, el març de 1876, un jove escocès que treballava a la mateixa companyia telegràfica que Meucci va aconseguir la primera patent oficial d’un telèfon. Es deia Alexander Graham Bell, i el 10 de març de 1876 va fer la primera trucada de la història, en què hauria pronunciat la coneguda frase adreçada al seu ajudant Thomas Watson: “Mr. Watson, come here, I want to see you” (“Sr. Watson vingui aquí, el vull veure”).
Bell es va haver d’enfrontar a centenars de demandes en què altres inventors el denunciaven i reclamaven que la patent del telèfon els pertanyia a ells. Entre aquests competidors hi havia el mateix Meucci i també l’enginyer Elisha Gray, que havia presentat la seva pròpia sol·licitud de patent el mateix dia que Bell, amb només poques hores de diferència. Tot i la controvèrsia, Bell sempre va guanyar els conflictes legals davant dels tribunals, i durant gairebé 130 anys va ser considerat oficialment l’inventor del telèfon a tot el món.
No va ser fins al 2002 que el Congrés dels Estats Units va votar i aprovar una resolució oficial que reconeixia Antonio Meucci com l’autèntic inventor original de l’aparell, gairebé 120 anys després de la seva mort.
El disseny amb què Bell va aconseguir transmetre la veu es basava en un transmissor líquid. Per entendre com funcionava, cal imaginar-se el procés per parts:
Quan algú parlava, la seva veu feia vibrar un diafragma, una fina membrana semblant a la pell d’un tambor. Aquesta vibració movia una petita agulla que estava submergida dins d’un recipient amb aigua. En moure’s l’agulla dins de l’aigua, canviava la resistència elèctrica del circuit —és a dir, la facilitat o dificultat amb què l’electricitat podia circular per aquell punt-.
Aquest canvi constant es traduïa en un senyal elèctric que anava variant seguint el ritme de la veu, i que podia viatjar per un cable fins a un altre aparell, on el procés es feia a la inversa per reproduir el so original.
Aquest primer sistema, però, tenia limitacions importants: calia gairebé cridar perquè la veu s’entengués amb claredat, fins i tot en distàncies curtes. La incorporació posterior del micròfon de carbó, desenvolupat per Thomas Edison, va millorar notablement la qualitat i l’abast de les trucades.
Aquest nou micròfon aprofitava petites partícules de carbó que canviaven de resistència elèctrica quan es comprimien per la vibració de la veu, un sistema molt més sensible i eficaç que l’aigua, i que va fer que la tecnologia fos molt més pràctica per a un ús quotidià.
Per què aquest invent va transformar la societat?
Abans del telèfon, les comunicacions a llarga distància depenien del correu postal i del telègraf. El telègraf permetia enviar missatges codificats a distància mitjançant impulsos elèctrics (el famós codi Morse), però, igual que el correu, no permetia mantenir una conversa en temps real: calia esperar per rebre resposta. Amb la popularització del telèfon, per primera vegada dues persones podien parlar com si estiguessin cara a cara, tot i trobar-se a quilòmetres de distància.
Aquest canvi va tenir un impacte que anava molt més enllà de l’àmbit familiar. Nombrosos estudis van detectar una relació estreta entre el nombre de telèfons per habitant i el desenvolupament econòmic dels diferents països, ja que l’invent va permetre a les empreses coordinar de manera molt més eficient la producció, la distribució i la presa de decisions, sense haver d’esperar dies per rebre una carta abans de prendre una decisió important.
Al voltant del telèfon també va néixer tota una indústria pròpia. Als Estats Units, la companyia fundada per Bell va mantenir el monopoli (l’exclusivitat sense competidors) del sector durant divuit anys, fins que va expirar la patent. A partir de llavors, milers de noves empreses telefòniques van sorgir arreu del país, especialment a les zones rurals, cosa que va abaratir el servei (en haver-hi més empreses competint, els preus baixen) i en va disparar l’ús.
Quina relació hi ha entre el telèfon i els smartphones?
El salt del telèfon fix al telèfon mòbil va arribar el 1973, quan Motorola va presentar a Nova York el primer telèfon cel·lular, un aparell tan gran i pesant (superava el quilogram!) que aviat va rebre el sobrenom de “maó“.
A Espanya, l’ús del mòbil no es va popularitzar fins a la dècada dels noranta, gràcies a la segona generació de xarxes mòbils, coneguda com a 2G. Cada “G” indica una generació de tecnologia de connexió sense fils, cada vegada més ràpida i amb més funcions; la 2G ja permetia enviar missatges de text, a més de mantenir converses de veu.
Aquell telèfon mòbil va ser el primer pas cap a una revolució molt més gran: la dels smartphones (telèfons intel·ligents), que van canviar per sempre la manera de treballar, informar-nos i relacionar-nos amb altres persones. Un dels moments clau d’aquesta revolució va ser la presentació de l’iPhone, el 2007, tot i que ja existien telèfons anteriors capaços de connectar-se a internet.
Avui, la indústria de la connectivitat mòbil representa una part significativa de l’economia europea i sustenta avenços que fa només unes dècades semblaven ciència-ficció, com la cirurgia a distància (metges que operen pacients a quilòmetres de distància gràcies a robots connectats en temps real) o l’automatització industrial (fàbriques que funcionen soles gràcies a màquines connectades entre elles).
Un segle i mig després que Meucci ideés un senzill aparell per parlar amb la seva dona malalta, el telèfon continua transformant les nostres vides.