El sensellarisme és una de les problemàtiques socials més greus i té conseqüències sobre la salut i el futur de les persones que el pateixen
Viure sense llar és una violació dels drets humans i de les necessitats bàsiques de les persones. I, no obstant això, es calcula que a tota la Unió Europea hi ha més de 700.000 persones dormint a la intempèrie o en albergs, una situació que ha empitjorat a causa de situacions com la crisi econòmica, la crisi migratòria o la pandèmia.
Són dades de la Federació Europea d'Organitzacions Nacionals que treballen amb Persones sense Llar (FEANTSA), que indiquen que el sensellarisme ha augmentat un 70% en l'última dècada. El mateix informe indica que 4 de cada 100 persones s'han trobat sense llar almenys una vegada a la vida: tres van poder comptar amb l'ajuda d'amics o familiars, però la quarta es va veure forçada a viure al carrer.
Les estadístiques també mostren que les persones sense llar tenen perfils molt diferents: la majoria són homes solters, però també hi ha famílies monoparentals dormint al carrer, migrants que en arribar a Europa es topen amb nombrosos obstacles per començar una nova vida… El nombre de menors no acompanyats també ha augmentat de manera alarmant els últims anys.
Els efectes de la falta d'un habitatge digne van més enllà de l'allotjament: també hi ha conseqüències sobre la salut i el futur de les persones a llarg termini. Les xifres mostren que les persones sense llar tenen pitjor salut i moren més joves. A més, com més temps passen al carrer, més difícil és la seva reinserció en societat, per la qual cosa el sensellarisme produeix una cronificació de la pobresa.
L'informe de FEANTSA també indica que milions de persones a tot el continent tenen problemes per accedir a un habitatge digne, el que es coneix com a exclusió residencial. Aquest fenomen afecta cada vegada més als joves de tota Europa.
En aquest sentit, les associacions denuncien que l'alt preu de l'habitatge i la manca d'habitatges socials són la principal causa de l'augment del sensellarismo. Per això defensen la creació de més habitatges protegits, amb preus assequibles per a les persones amb menys recursos. Per a les persones sense llar, disposar d'un habitatge digne és el primer pas per a trobar un entorn estable des del qual reconstruir la seva vida.
L'exemple de Finlàndia
Davant el greu augment del sensellarisme, hi ha un país europeu on el nombre de persones sense llar ha disminuït en els últims anys: Finlàndia ha aconseguit pràcticament erradicar aquesta problemàtica social apostant per l'habitatge social i els programes d'inclusió social.
El govern finlandès ha implantat una política de Housing First [Habitatge Primer]: per tal que una persona sense llar pugui deixar el carrer de manera definitiva, el primer que necessita és una llar estable on viure de manera permanent.
Aquesta política es diferencia d'una altres d'ajudes provisionals, com l'allotjament en albergs municipals o en pisos temporals. Aconseguir una plaça en aquests allotjaments no és fàcil i els ajuntaments i organitzacions que els gestionen poden posar-hi normes i requisits: horaris per entrar i sortir, prohibició de mascotes, separar homes i dones fins i tot si són parella… Això provoca que moltes persones acabin tornant al carrer.
Amb el Housing First, els beneficiaris disposen del seu propi espai personal des del principi. També compten amb un equip de voluntaris, treballadors socials i sanitaris que atenen les seves necessitats i els orienten perquè puguin trobar feina o sol·licitar ajudes socials.
Els estudis demostren que, a la llarga, aquest tipus de polítiques reintegradores resulten molt més rendibles que les mesures temporals a curt termini: invertir en les persones sense llar és invertir en el futur de tots, ja que aquestes persones acabaran contribuint al benestar social del país.
Qualsevol podria ser un sensellar
Les causes que provoquen que una persona acabi vivint al carrer poden ser molt diverses. No es tracta només d'una qüestió econòmica: de vegades tenen feina però el seu salari és insuficient i, quan arriba un imprevist, no poden comptar amb la família o un entorn proper que els ajudi.
També hi ha persones que pateixen una pèrdua familiar i, a partir d'aquí, el seu món s'ensorra i es veuen incapaços de seguir endavant. Davant la manca d'una xarxa de suport o d'un sistema d'ajudes socials que els empari, poden acabar perdent casa seva.
Les víctimes de violència de gènere o violència domèstica també són més vulnerables a les situacions de pobresa i exclusió social. El mateix passa amb les persones que pateixen algun tipus de trastorn mental i no poden accedir al tractament adequat.
Les persones sense llar són les més vulnerables davant l'exclusió social, perquè no disposen de recursos per fer-hi front. Conèixer les causes que els han portat a viure al carrer i empatitzar amb la seva situació és la forma més eficaç de combatre els estereotips, la indiferència i el rebuig de la societat.
