7 desembre 2022
spot_img
7 desembre 2022
spot_img

Centenari de la Independència del 1922: l’inici de l’Egipte modern

Egipte va deixar de ser un protectorat el 1922, però els britànics van mantenir-ne el control fins a la seva independència real el 1952

El 28 de febrer del 1922, l'Imperi Britànic va proclamar la independència d'Egipte, un territori que havia ocupat des de finals del segle XIX. En aquesta nova etapa, el país deixava de ser un protectorat britànic i es convertia en el Regne d'Egipte.

Aquest anunci pretenia ser un reconeixement de la sobirania d'Egipte però, en realitat, els britànics van continuar dirigint el país: van instaurar-hi un monarca aliat, el rei Fuad I, i es van assegurar el control del canal de Suez, una important font d'ingressos del comerç mundial.

La Declaració d'Independència impulsada per l'Imperi Britànic també pretenia donar resposta a les reivindicacions nacionalistes d'una part de la població egípcia, que reclamava un estat propi fora dels imperis que governaven a Europa i el Mediterrani.

Des del segle XVI fins a principis del segle XX, Egipte va formar part de l'Imperi Otomà, que controlava des de Turquia fins a l'Iraq i gran part del Nord d'Àfrica. El 1882, l'Imperi Britànic va iniciar una ocupació militar del territori egipci per controlar el Canal de Suez i assegurar-se el comerç amb les colònies a Àsia.

L'Imperi Britànic i l'Otomà es van enfrontar durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Va ser llavors quan els britànics hi van instaurar un protectorat entre el 1914 i el 1922, conegut com el Sultanat d'Egipte.

El sultanat estava governat per institucions egípcies, però en realitat aquestes autoritats responien als interessos de l'Imperi Britànic. Això va provocar fortes manifestacions i vagues de tots els sectors de la societat egípcia: estudiants, treballadors, funcionaris… Va ser l'anomenada Revolució Egípcia del 1919.

Per intentar calmar les protestes, el govern britànic va acabar declarant la independència i la creació del Regne d'Egipte el 1922, que substituïa el sistema polític del protectorat. Es va crear una nova constitució i es van retornar algunes competències que havien quedat en mans dels anglesos: política exterior, control militar del país, gestió de les vies de comunicació…

No obstant això, el nou Regne d'Egipte també va estar ple de corrupció i va ser incapaç de resoldre els problemes que afectaven la població, com la pobresa i la falta d'oportunitats per als joves. La majoria dels egipcis creien que el nou monarca, Fuad I, i el seu successor, Faruk, eren titelles a mans dels britànics.

La derrota a la Guerra araboisraeliana del 1948, quan Israel va derrotar una coalició de països àrabs liderats per Egipte, va ser la gota que va fer vessar el got: els militars egipcis van dur a terme un cop d'estat per enderrocar la monarquia i van fundar la nova República d'Egipte.

Un faraó al segle XX

El general Gamal Abdel Nasser va imposar un govern autoritari, va prohibir els partits polítics de l'oposició i va eliminar qualsevol figura que pogués suposar un obstacle. Quan Mohamed Naguib, el primer president de la nova república, va intentar retirar els militars del poder per crear un govern civil, Nasser va ordenar que l’arrestessin i es va posar ell mateix al capdavant del país.

Nasser era un el principal impulsor del moviment panarabista: creia en la unió de tots els estats àrabs, que havien de treballar conjuntament per augmentar la seva influència a la regió i al món. Així, va liderar una nova coalició de països àrabs contra Israel a la Guerra dels Sis Dies (1967), on Egipte va perdre la península del Sinaí.

Després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), va impulsar el Moviment de Països No Alineats, un grup d'estats contraris a posicionar-se a favor dels Estats Units o la Unió Soviètica durant la Guerra Freda.

El 1956, Nasser va ordenar nacionalitzar la companyia que operava el Canal de Suez, que estava en mans del govern britànic i francès. D'aquesta manera, tots els diners que generava aquest pas fronterer (impostos i aranzels que els vaixells havien de pagar per transportar les seves mercaderies) passaven a les arques públiques del govern egipci.

Nasser va morir el 1970 i el seu successor, el general Anwar al-Sadat, va fer un gir en el rumb polític del país: es va redactar una nova constitució que promovia un sistema polític amb diversos partits i es va introduir la liberalització de l’economia per atreure inversions estrangeres.

Al-Sadat va suposar un canvi en moltes de les polítiques de l'anterior règim per a intentar modernitzar la societat egípcia: va eliminar els càrrecs de confiança de Nasser, va impulsar les relacions amb els Estats Units i va concedir llibertat als nou moviments polítics, com els islamistes, que més endavant van tenir un paper clau en la política egípcia.

Va intentar recuperar els territoris perduts contra Israel a la Guerra del Yom Kipur (1973), però l'exèrcit israelià va tornar a guanyar els àrabs. Llavors va participar a les negociacions de pau amb el govern israelià, fet que una part de l'exèrcit egipci va considerar una ofensa. Al-Sadat va ser assassinat el 1981 per un grup de militars que no estaven d'acord amb les seves polítiques.

Primavera Àrab: l'última revolució

Després de l'assassinat d’Al-Sadat, el vicepresident Hosni Mubarak va passar a liderar el país. El nou dirigent va aprofitar l'estat d'emergència per eliminar l'oposició política i augmentar el seu poder, i va convertir Egipte en un règim dictatorial.

Mubarak va governar durant 30 anys: va ser reelegit a les eleccions del 1987, el 1993 i el 1999, on era l'únic candidat. Per mantenir-se en el poder, va fer servir les forces de seguretat per reprimir la societat, va perseguir qualsevol forma d'oposició o crítica, va fer arrestar milers de polítics i activistes i va censurar els mitjans de comunicació.

La falta de drets i llibertats, la corrupció política i la desigualtat cada vegada més gran van fer créixer el malestar i la ràbia entre la població egípcia. La crisi econòmica del 2008 va empitjorar encara més aquesta situació. Aleshores, l'esclat de la revolució social a Tunísia, a finals del 2010, es va estendre fins a Egipte i altres països àrabs.

L'anomenada Primavera Àrab va quedar representada a les massives protestes del 2011 en la plaça Tahrir d’El Caire, la capital d'Egipte. Durant dies, milions d'egipcis van sortir als carrers per reclamar canvis democràtics i la dimissió de Mubarak. La policia i l'exèrcit van reprimir amb violència els manifestants i Mubarak no es va retirar del poder fins l'any següent.

Al juny del 2012 es van convocar eleccions: va guanyar Mohamed Morsi, del Partit Llibertat i Justícia, un partit islamista que havia participat a les protestes contra Mubarak. Va ser el primer president escollit democràticament a Egipte, però no comptava amb el suport de la comunitat internacional per ser un partit nacionalista i islamista.

Al juliol del 2013, l'exèrcit va dur a terme un nou cop d'estat per apartar els islamistes del poder. Es va instaurar un govern militar liderat per Abdel Fattah al-Sisi, que encara avui governa a Egipte. Morsi va ser condemnat per espionatge i va morir a la presó el 2019.

Actualment, la societat egípcia viu en un estat repressiu i pateix la pitjor crisi de drets humans en dècades: cada dia es produeixen detencions, tortures i assassinats amb total impunitat, segons denuncia Human Rights Watch. Les autoritats han prohibit els partits islamistes i han detingut a milers de persones.

Treballa l'actualitat a l'aula

Aquest article inclou materials didàctics exclusius per a subscriptors. Descobreix l’activitat que et proposem avui!

Acceso para estudiantes / Accés per estudiants
Introduce la contraseña para acceder a los materiales:
Introdueix la contrasenya per accedir als materials:



Encara no estàs subscrit a Junior Report?

Subscriu-te

Si tu o el teu centre esteu subscrits,
introdueix el perfil de xarxes socials o el teu usuari

Últimes notícies

-Contingut patrocinat -