El conflicte entre catòlics i protestants a Irlanda del Nord va viure un dels capítols més tràgics el 30 de gener de 1972
Aquest diumenge fa 50 anys del Bloody Sunday o Diumenge Sagnant, un dels episodis més greus del conflicte entre catòlics i protestants a Irlanda del Nord. Aquell dia, soldats de l'exèrcit britànic van disparar contra una manifestació catòlica a Londonderry i van matar 14 persones.
Irlanda del nord és una regió disputada per Irlanda i el Regne Unit des de fa segles. Els anglesos van ocupar l'illa entre el segle XII i principis del segle XX. Els irlandesos van intentar independitzar-se diverses vegades, però no va ser fins a la Guerra d'Independència Irlandesa (1919-1921) que el moviment separatista liderat per l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) va aconseguir imposar-se a les tropes britàniques.
Després de la guerra, l'illa va quedar dividida en dos territoris: Irlanda del Nord passava a ser una regió dins del Regne Unit, mentre que Irlanda del Sud es convertia en un país independent. Però aquesta divisió va tensar encara més l'enfrontament entre els irlandesos, de majoria catòlica, i els anglesos, de majoria protestant.
Esta es la República de Irlanda, que ocupa gran parte, pero no toda, la isla de Irlanda. La República de Irlanda es un estado soberano y un país totalmente independiente del Reino Unido 3/ pic.twitter.com/1UvD0azMRJ
— Ronald Cross (@RonaldCrossPeru) June 15, 2020
A més, una part de l'IRA es va negar a reconèixer la nova situació política. Aquest exèrcit es va convertir en un grup paramilitar i, durant dècades, va dur a terme diversos atemptats terroristes per exigir la unificació d'Irlanda. D'altra banda, l'exèrcit anglès també va actuar amb violència per reprimir els independentistes irlandesos.
El 30 de gener del 1972, l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord (NICRA), una organització que defensava els drets de la minoria catòlica a Irlanda del Nord, havia convocat una manifestació per protestar contra la repressió del govern anglès. Els manifestants també demanaven l'alliberament de persones empresonades sense judici per pertànyer suposadament a l'IRA.
Aquell any, el govern nord-irlandès havia prohibit totes les manifestacions per evitar aldarulls, però la NICRA havia aconseguit una autorització per manifestar-se únicament pels barris catòlics de la ciutat de Londonderry (anomenada Derry pels catòlics). L'exèrcit va muntar barricades per impedir el pas a les zones protestants: en aquests punts, alguns manifestants van llançar pedres contra els soldats.
Els soldats de l'exèrcit britànic van obrir foc perquè, segons ells, entre els manifestants hi havia persones sospitoses de pertànyer a l'IRA i que portaven armes i bombes de claus (explosius rudimentaris que actuen com metralla). Segons el relat dels testimonis, tant de manifestants com de periodistes que cobrien la marxa, els soldats van atacar a gent desarmada i no van rebre cap tret.
‘The Troubles’
El conflicte nord-irlandès, conegut com The Troubles [Els Problemes], va començar a finals de la dècada del 1960. El 1969, l'enfrontament entre catòlics, protestants i les autoritats britàniques a Irlanda del Nord va aconseguir un punt de màxima tensió.
Els catòlics denunciaven la violació dels seus drets, mentre que les autoritats reprimien les protestes amb violència. Diverses persones van morir a les manifestacions i el govern britànic va decidir desplegar l'exèrcit per tota Irlanda del Nord per defensar la sobirania del Regne Unit. Aquest fet va ser considerat una provocació per a la població catòlica i l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), reconvertit en grup paramilitar.
Al principi, l'IRA era un cos militar format per voluntaris que defensaven la independència d'Irlanda. Després de l'acord del 1921, una part dels seus membres no estaven d'acord amb la separació d'Irlanda del nord i van formar l'anomenat “IRA anti-tractat”, que va lluitar contra el govern irlandès durant la Guerra Civil irlandesa (1922-1923).
Durant més de 40 anys, l'IRA va continuar cometent atemptats contra polítics i autoritats, tant britànics com irlandesos, per reclamar el retorn d'Irlanda del Nord a Irlanda. Però a mesura que el conflicte va empitjorar, es va escindir i va donar lloc a dos nous grups armats: l'IRA Oficial (OIRA) i l'IRA Provisional (PIRA).
Tots dos es van enfrontar a l'exèrcit britànic, però l'IRA Provisional tenia una visió molt més radical i defensava l'ús de la violència per aconseguir la independència d'Irlanda del Nord i la seva unificació amb Irlanda. Durant els anys que va estar actiu, el PIRA va assassinar a més de 1.700 persones i va ser considerada una organització terrorista.
Cartel de Sniper at Work (francotirador trabajando) colocado por el IRA Provisional en el norte de Irlanda para desmoralizar al Ejército Británico. De 1990 a 1997 el IRA Provisional llevó a cabo una campaña armada con armas de precisión contra las fuerzas de ocupación Británicas. pic.twitter.com/Wd0UsziHka
— Albertito me llaman ☭ (@Albersicambias) February 9, 2019
No obstant això, les víctimes del conflicte van ser moltes més. Durant els gairebé 30 anys que van durar Els Problemes, més de 3.500 persones van ser assassinades, entre soldats britànics, membres de l'IRA i civils víctimes del foc creuat i dels atemptats.
Els acords de Divendres Sant
El conflicte armat es va allargar fins al 1997, quan l'IRA Provisional va declarar un alto-el-foc. Feia anys que els governs d'Irlanda i el Regne Unit havien iniciat les negociacions en contacte amb associacions civils, membres de l'IRA i negociadors experts de l'àmbit internacional.
L'Acord de Pau de Divendres Sant va ser signat el 10 d'abril del 1998 a la ciutat de Belfast, la capital d'Irlanda del Nord. L'acord va suposar la fi del conflicte, encara que l'IRA no va renunciar a la violència de manera definitiva fins al 2005.
Una de les claus de l'acord de pau és que va incloure a totes les parts involucrades en el conflicte: tant els membres del govern irlandès i britànic, com els representants del Partit Unionista de l'Ulster (que defensava els drets dels protestants) i del Sinn Féin (partit irlandès associat a l'IRA que va convèncer les parts més radicals del grup armat perquè se sumessin a les negociacions de pau).
L'acord incloïa, entre d’altres qüestions, un compromís de pau entre els partits polítics d'Irlanda del Nord, el reconeixement de l'irlandès com a llengua oficial a Irlanda del Nord, l’entrega d'armes de tots els grups paramilitars en dos anys i l'alliberament dels presos pertanyents a organitzacions que respectessin l'alto-el-foc.
El maig del 1998 es va celebrar un referèndum a Irlanda i Irlanda del Nord per validar les disposicions de l'acord. El tractat va ser aprovat per la població de totes dues regions, amb un 71% a Irlanda del Nord i un 94% en la República d'Irlanda. Malgrat tot, després de més de 20 anys de pau, la divisió segueix present entre protestants i catòlics.
