La Rambla de les Floristes, de Sagarra, al TNC

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) acollirà La Rambla de les Floristes, de Josep Maria de Sagarra. Sota la direcció de Jordi Prat i Coll, vuit dècades després que Segarra escrivís la seva oda al carrer més emblemàtic de Barcelona, la Sala Gran del TNC reviurà l’ambient que es respirava a “la sala de ball de Barcelona.”

Aquest espectacle d’una hora i cinquanta minuts de durada inaugurarà la #TemporadaTNC1920 i figura fins del conjunt d’obres del Servei Educatiu del TNC. Els horaris seran els següents:

• Dijous i divendres a les 20h
• Dissabtes a les 19h
• Diumenges a les 18h

Aquí un fragment d’aquest clàssic ??

Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?

Hi ha més pelats que rics, més gent guillada

Que gent amb el cervell apuntalat.

I massa fum, neguit i terregada,

I un món una miqueta estomacat

Un fa ballar el despit, l’altre la mona.

Les noies tendres fan ballar-hi el cor.

És la sala de ball de Barcelona,

I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.

La pela de taronja, aquí, no enganya…

Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.

Vénen de mar i vénen de muntanya,

Per entrar dins del ball, no es paga res.

De vegades, la cobla s’embarbussa

I el ball s’omple de crits i crida fort.

I entre xiulets i sabres i batussa

S’engega una pistola i cau un mort.

Però és un “ai” i torna la riuada.

I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.

I tornen els ocells dalt la brancada,

Fent tremeliadures de cristall.

I les floristes amanim les toies

I els gossos fugen, rosegant un os.

I brillen les dents blanques de les noies

Davant les parades de les flors.

Les parades vermelles, i un s’adona

Que aquest vermell molsut, tibant i humit,

És el color que dura més estona

Damunt del llavi fresc de Barcelona,

Que no es cansa de riure, dia i nit.

És tot un cel de blau i d’alegria

Aquesta Rambla meva i em fa esglai

Pensar que puc deixar-la sola un dia…

La Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!

I quan sigui una vella corsecada,

Amb tot aquest cabell pansit i blanc,

Em trobaran al peu de la parada,
Com si jo hi defensés la meva sang.

I els que passin i em vegin sense vista,

Tremolant, amb un pom dins la mà,

Diran: “Guaiteu, l’Antònia, la florista,
Ja no pot cridar, ni caminar.

I Xaruga com és, plena de noses

i de dolors, encara té prou cor,

Fidel a a la parada de les roses,

Fins que la vingui a recollir la mort.”

I si jo penso així, no cal que vingui

A temptar-me, ni em pot commoure el pit,

Per molta simpatia que li tingui

Per molt que li agraeixi el que m’ha dit,

I vostè hi torni amb una veu sincera

i amb el més noble sentiment desclòs.

No ho veu, que no puc ser d’altra manera,

Si sóc tant de la Rambla de les Flors!

Josep Maria de Sagarra

No us podeu perdre l’obra!