El ‘biopic’ dirigit per Baz Luhrmann recupera la figura del Rei del Rock en el 45 aniversari de la seva mort
Una de les frases més repetides al món de la música és: “el rock and roll no morirà mai”. L’èxit internacional a la taquilla d’Elvis, la pel·lícula biogràfica del cantant Elvis Presley (1935-1977) dirigida pel prestigiós director de cinema Baz Luhrmann, és una demostració més de la popularitat d’aquest gènere musical.
El 16 d’agost del 2022 fa 45 anys de la mort d’Elvis Presley, que va passar a la història com el solista que més discos ha venut i el primer que va provocar el fenomen fan al món de l’espectacle. Avui dia, Elvis continua sent una de les icones culturals més importants i influents del segle XX.
De la contracultura a la música de masses
Elvis Aaron Presley va néixer el 8 de gener del 1935 a Tupelo (Mississipí), en una família molt humil. Animat per la seva professora de música a l’escola, quan tenia 10 anys va participar en un concurs de talents i al cap de pocs mesos va començar a aprendre a tocar la guitarra.
Amb 13 anys, Elvis i la seva família es van traslladar a la ciutat de Memphis (Tennessee), un fet que acabaria sent clau en el seu desenvolupament musical. Allà va entrar en contacte amb la música blues i rhythm and blues, amb artistes majoritàriament afroamericans, que el van inspirar musicalment i dels quals va agafar part de l’estètica.
L’any 1955, Elvis va conèixer al representant d’artistes Tom ‘el Coronel’ Parker, qui va aconseguir-li les primeres aparicions a la ràdio i va fer que augmentés la seva popularitat. Parker també va tancar un contracte amb la discogràfica RCA (una de les més importants dels Estats Units) i es va convertir en el mànager del Rei la resta de la seva carrera.
L’explosió d’Elvis com a artista va arribar al 1956, amb les primeres aparicions a la televisió: les seves interpretacions plenes d’energia i la seva magnètica i innovadora manera de moure els malucs el van convertir en una figura tan popular com controvertida per als valors tradicionals de l’època.
Aquell mateix any, l’artista va llançar el seu primer èxit: Heartbreak Hotel, el single del qual va vendre 300.000 exemplars en només tres setmanes, fet que li va valdre el seu primer Disc d’Or i va ser l’origen de l’elvismania.
Una amenaça als valors tradicionals
Elvis va redefinir la música pop de l’època, barrejant elements del country i el bluegrass més clàssic amb els nous corrents del gospel i el rhythm and blues. Va estar molt influenciat per artistes com Sister Rosetta Tharpe, Little Richard, Jimmie Rodgers o Dean Martin.
El seu estil es caracteritzava per una veu vigorosa, unes lletres senzilles i enganxoses, una dicció suggerent i una presència escènica marcadament eròtica que va connectar amb un públic molt jove que tenia ganes de trencar amb la moral conservadora dels anys 1950 i 1960.
El gran èxit de temes com Heartbreak Hotel, Hound Dog o Don’t be cruel, sumat a les constants aparicions a la televisió, van convertir en tendència la seva manera de vestir i actuar. D’aquesta manera, Elvis va popularitzar un nou estil musical que es va batejar amb el nom de rock and roll i que va marcar un abans i un després en la cultura de masses.
L’ascens a la fama d’Elvis va molestar al sector més conservador de la política i els mitjans de comunicació, que van iniciar una campanya contra el Rei del Rock perquè consideraven que incitava els joves a rebel·lar-se i tenir sexe. Segons aquests sectors, la música de Presley era una amenaça per a la moral i l’ordre social.
Las Vegas i la caiguda del mite
El 1958, quan tenia 22 anys, Elvis va haver de fer el servei militar. Va estar destinat a Alemanya durant gairebé dos anys, però va tornar de ple amb l’àlbum Elvis Is Back! (1960), amb el qual l’artista va voler evolucionar en el seu so i apostar per un pop vocal més sofisticat, per acostar-se a una audiència més adulta.
Els anys posteriors a l’exèrcit, Elvis va centrar la seva activitat al món del cinema, on va combinar la seva faceta d’actor amb la d’intèrpret de bandes sonores. No obstant això, la baixa qualitat de les produccions que protagonitzava van fer que el seu prestigi com a artista caigués.
L’aparició de noves tendències musicals com The Beatles o els Rolling Stones també van restar popularitat al Rei del Rock, que es va veure obligat a reconduir la seva carrera com a artista i adoptar un nou paper de crooner: un tipus d’intèrpret masculí que canta amb una veu suau i sinuosa, com Frank Sinatra o Michael Bublé.
Gràcies a aquest gir artístic, va aconseguir un important contracte amb l’Hotel Internacional de Las Vegas per fer-hi una sèrie de concerts exclusius. Allí va popularitzar cançons com Suspicious Minds, In the Guetto o If I Can Dream i va batre tots els rècords: va generar més de 1,5 milions de dòlars durant els 636 concerts que va fer durant 7 anys.
El retorn als escenaris va ser tan sonat que l’any 1973 va protagonitzar el primer concert transmès via satèl·lit a tot el món: l’espectacle Aloha from Hawaii va ser vist simultàniament per prop de 1.500 milions de persones.
Però, tot i que estava al seu millor moment professional, la seva vida personal va començar a enfonsar-se. El cantant era un consumidor habitual de drogues i medicaments que van fer que tingués molt mala salut i quedés molt perjudicat a nivell físic. Elvis va morir la nit del 16 d’agost del 1977, quan només tenia 42 anys, per un problema cardíac relacionat amb les drogues.
Malgrat aquest final inesperat, Elvis Presley ha passat a la història com un dels artistes amb més èxit comercial de la història. Se n’han venut entre 500 i 600 milions de discos i, fins i tot avui, la seva música continua generant grans ingressos per drets musicals i audiovisuals. I és que el rock and roll no mor mai.
